Tots serem negres

Avui ja està tot decidit, i aquells debats de fa una setmana semblen esvair-se a la memòria com el retrat dels candidats als cartells electorals. Durant mesos, encara els veurem podrir-se suspesos dels fanals, enganxats al vidre de les marquesines, amb els seus somriures esparracats i la clenxa infestada de cagallons d’ocell, i tot el que ens prometien estarà ja irremissiblement perdut i esventat –potser per fortuna nostra– com aquestes banderoles lleugeres. Però hi va haver un moment, en aquells debats televisius presentats com els grans esdeveniments d’oratòria de la dècada, que vam arribar a pensar que la política devia ser una maquinària molt sofisticada, una supercomputadora d’una complexitat tan inconcebible, que només ens era permès tenir accés a un vague indici del seu funcionament per mitjà de la verborrea dels seus agents de vendes, que són els que els partits col·loquen al capdavant de les llistes per fer-nos més fàcil digerir els seus raonaments. La gent, per norma general, no aspira a saber com està feta una rentadora, sinó que l’artefacte que li porten a casa li tregui neta la roba. Vaig arribar a pensar que els candidats ens parlaven dels beneficis, per dir-ho així, dels programes de rentat, però que al darrere hi havia un equip d’enginyers altament qualificats que havien calibrat cada peça del mecanisme i que n’havien estimat a consciència l’impacte econòmic i ambiental perquè els delegats comercials, per seguir amb el símil, difonguessin les virtuts del producte amb la màxima claredat i precisió. Vaig suposar, en suma, que darrere la rentadora hi havia vida intel·ligent. La dolorosa constatació, en cada convocatòria electoral, és que no n’hi ha mai, que estem sols en aquest xivarri, amb aquests xarlatans, escoltant amb la mandíbula derrotada els seus programes de rentat redactats amb les pelleringues d’algun manual de catecisme descatalogat des de fa mig segle pel cap baix. Cap dels candidats que a hores d’ara s’hagi erigit en guanyador de les eleccions pot alleugerir-nos aquesta pena al cor: ens governen maniquins i ninots, gent d’una mediocritat que espanta, però guarnits amb una coloraina que han desproveït de tanta personalitat i gràcia, que fins i tot les plantes s’avergonyeixen d’haver-los-hi inspirat florint. Cada vegada que hi ha eleccions, i això potser passarà cada vegada més sovint, penso en l’escriptor afroamericà James Baldwin palplantat al mig de la neu en un poblet dels Alps suïssos, a la dècada dels cinquanta, confirmant amb estupor que era el primer individu negre que posava els peus en aquell lloc. Tots tenim alguna cosa d’aquest ciutadà equivocat, algú que irromp allà on menys se l’espera i que fa front a l’anomalia, com Baldwin, proferint un vaticini: “Demà tots sereu negres.”