Opinió

Tribuna

Dret a l’habitatge

“En una època de revolució de les tècniques constructives no té cap sentit mantenir artificialment inassequible el preu d’un dret fonamental

Des dels ini­cis del capi­ta­lisme, el ren­disme s’ha con­si­de­rat una acti­vat impro­duc­tiva i tòxica, una mena de rèmora del pas­sat feu­dal, que difi­culta el desen­vo­lu­pa­ment econòmic. En bona mesura, la pro­pi­e­tat urbana, i la mani­pu­lació arti­fi­cial del seu valor sobre la base d’una posició de pri­vi­legi –en altres ter­mes, espe­cu­lació– ha estat un obs­ta­cle que con­di­ci­ona la qua­li­tat de vida ciu­ta­dana i la seva capa­ci­tat de com­pra i de con­sum.

Malau­ra­da­ment, aquesta ha estat una cons­tant d’un capi­ta­lisme que mai no ha estat un mer­cat veri­ta­ble­ment lliure, un model d’acord amb els prin­ci­pis i paràmetres d’un Adam Smith tan pre­o­cu­pat per l’eficàcia econòmica com per la dimensió moral de la soci­e­tat. Per con­tra, l’espe­cu­lació pot con­si­de­rar-se com la dimensió para­sitària del sis­tema, que en una fase intensa d’urba­nit­zació està sot­me­tent al límit la resta de sec­tors econòmics i el benes­tar d’indi­vi­dus i famílies. Tan­ma­teix, no és una cosa nova, espe­ci­al­ment en un país com el nos­tre, en què el sec­tor immo­bi­li­ari compta amb una gran capa­ci­tat d’influència política.

A tall d’exem­ple, a par­tir d’una recerca his­to­ri­ogràfica i estadística de José Luis Oyón sobre la ciu­tat de Bar­ce­lona, es va poder com­pro­var com, al llarg del pri­mer terç del segle XX, qual­se­vol incre­ment sala­rial era neu­tra­lit­zat imme­di­a­ta­ment pel preu del llo­guer, en una evo­lució paral·lela que con­tras­tava arreu del con­ti­nent euro­peu, quan diver­sos ajun­ta­ments van ence­tar polítiques d’habi­tatge públic. Encara més: d’acord amb les estadísti­ques coetànies, per al 1930 s’esti­mava que el preu de l’habi­tatge a la capi­tal cata­lana repre­sen­tava la càrrega més fei­xuga de les prin­ci­pals ciu­tats euro­pees (al vol­tant d’un 15% de renda fami­liar), tot repre­sen­tant entre el 19-22% del salari d’un tre­ba­lla­dor qua­li­fi­cat, el 27-30% d’un de no qua­li­fi­cat, i entre el 33-38% d’una tre­ba­lla­dora qua­li­fi­cada. Aquesta pressió va impli­car, en època de crisi econòmica, una de les vagues de llo­guers més impor­tants del con­ti­nent, recent­ment res­ca­tada de la història per un lli­bre de l’acti­vista Manel Aisa, i que va impli­car un agre con­flicte amb les auto­ri­tats repu­bli­ca­nes.

El cas és que a Cata­lu­nya en gene­ral, i a Bar­ce­lona en par­ti­cu­lar, qual­se­vol política d’habi­tatge públic ha estat sabo­te­jada pels grans teni­dors de sòl. A banda d’això, s’ha gene­rat una certa cul­tura de ren­disme con­tem­po­rani que veu amb bons ulls l’explo­tació de llo­ga­ters o les bom­bo­lles immo­biliàries que tant de mal han cau­sat al sis­tema econòmic i a les ren­des bai­xes i mit­ja­nes. L’èxit turístic i l’emergència de fenòmens com l’habi­tatge no resi­den­cial no han fet res més que agreu­jar una situ­ació de fla­grant injustícia en què el dret a l’habi­tatge cons­ti­tu­eix una entelèquia que amb prou fei­nes es fa ser­vir com a mate­rial de demagògia elec­to­ral. La dura i la crua rea­li­tat és que els preus abu­sius impli­quen un empo­bri­ment gene­ra­lit­zat de famílies que han de dedi­car una part des­pro­por­ci­o­nada dels seus ingres­sos a cobrir un bé de pri­mera neces­si­tat. Uns ingres­sos que podrien anar des­ti­nats a altres béns i ser­veis que per­me­trien ali­men­tar una eco­no­mia pro­duc­tiva. La situ­ació de les empre­ses no és pas millor. Els preus desor­bi­tats con­di­ci­o­nen l’acti­vi­tat econòmica i fan ple­gar nego­cis ren­di­bles per la impos­si­bi­li­tat de fer front a preus abu­sius i con­di­ci­ons can­vi­ants.

En un moment d’elec­ci­ons muni­ci­pals sobta tro­bar una escassa ima­gi­nació i ambició per resol­dre el prin­ci­pal pro­blema urbà. El més intel·ligent i rao­na­ble és pro­moure la inter­venció del sec­tor immo­bi­li­ari. Això vol dir, ras i curt, un sis­tema de con­trol de preus i l’esta­ta­lit­zació –és a dir, la gestió directa per part d’enti­tats ins­ti­tu­ci­o­nals– de la venda i llo­guer de l’habi­tatge. Les alter­na­ti­ves –cons­trucció d’habi­tatge públic, ajuts, incen­tius fis­cals...– han demos­trat uns límits que no per­me­ten ni la con­si­de­ració de cures pal·lia­ti­ves. Pen­sem, per posar un exem­ple, que fixar preus que per­me­tin dedi­car la mei­tat de l’import actual alli­be­ra­ria ren­des fami­li­ars a un nivell que millo­ra­rien radi­cal­ment el con­sum i el benes­tar de la majo­ria. El revers d’aquesta pro­posta, és, per des­comp­tat, el sacri­fici de tot un sec­tor de ren­disme urbà. El que no es diu és que fins ara el pri­vi­legi dels espe­cu­la­dors implica el per­ju­dici col·lec­tiu. I en una època de revo­lució de les tècni­ques cons­truc­ti­ves –amb l’apa­rició, per posar un exem­ple, de la tècnica de 3D– no té cap sen­tit man­te­nir arti­fi­ci­al­ment inas­se­qui­ble el preu d’un dret fona­men­tal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia