El dinar de la Cambra

El senyor Enric Crous aspira a presidir la Cambra de Comerç a través de les eleccions que aquesta institució d’objectius per mi difusos celebrarà a partir de demà. Per parlar-nos de les bondats de la seva candidatura ens convoca a Casa Leopoldo. No hi havia tornat des que la Rosa, “la Rosa del Raval”, va abandonar el negoci. El nom de “Rosa del Raval” es deu a Arturo San Agustín, present al dinar. No m’estima gaire, no sé per què. Una cosa relacionada amb Jordi Pujol? Tant que m’havia apreciat. Un dia em va projectar una manxiula a la seva columna de La Vanguardia. Jo li sostinc l’amistat. Hola, Arturo. També hi ha en Manuel Milián Mestre, en Manolo. A mi em diu sempre Manòlios, evocant el protagonista d’El Crist de nou crucificat. Em callo un disgust: en la traducció revisada del llibre que ha publicat Club Editor, Manòlios s’ha convertit en Manollós. En Manel Manchón s’ha aprimat i ha canviat d’ulleres i pentinat. És parent de l’històric jugador del Barça del mateix cognom que surt a la lletra d’una cançó de Serrat. No sé si el senyor Crous, que es declara barcelonista recalcitrant, ho sap. En Joan Tapia és la corbata del dinar. En Jordi Barbeta, els elàstics. Tapia rumia. Barbeta és ràpid en tot i no calla. No havia coincidit mai amb Joaquín Luna. Quan era corresponsal del món, no se’l veia. Ara és arreu. Té les dents blanques i els cabells massa negres. Potser és enveja. També fa enveja l’alçada que presenta. La Neus Tomàs, fina analista, té un aire de la Bette Davis jove i guapa. Li dic que és una fina analista, i em pregunta si estic “de conya”. No. Al costat tinc assegut en Jordi Mercader, àcid com sempre. És del Real Madrid. Ho sap, el senyor Crous? La Dolors Álvarez de La Vanguardia, no para de prendre apunts. Això és periodisme responsable. Què faig jo aquí al mig?

Enric Crous té setanta-dos anys i sembla que en tingui seixanta. Els cabells, blancs, punxeguts i arranats, són els d’un mariner americà en grau d’instructor. Havia estat directiu de la Damm. Es nota que per convèncer els clients ha pres amb ells moltes cerveses i ha picat moltes olives. Demana cervesa, és clar. Tolera que optem pel vi. La tolerància és important, per als seus objectius. No es prendria tan bé, sinó molt malament, que demanéssim una cervesa que no fos Damm. Els principis també són importants per dirigir la Cambra de Comerç, que està feta una olla i ell vol regenerar. Explica que l’actual direcció va distingir el cap de la policia que va reprimir l’1-O. Ell és proper a l’independentisme. Un independentista a la Damm dels Carceller, que compten amb un ministre de Franco a la família. Algú fa cara de sorpresa. Són pertot, sí. Si no, no s’expliquen els resultats d’unes altres eleccions, les de diumenge passat.