Silenci

La meditació transcendental em semblava una collonada fins que m’hi vaig posar. El fet que The Beatles i David Lynch practiquessin aquesta disciplina del cervell va afavorir el meu interès, és clar. Amb més de tres mil anys d’antiguitat, va ser el físic indi Maharishi Mahesh Yogi qui la va començar a difondre l’any 1958. La meditació transcendental té com a objectiu accedir a les reserves d’energia, creativitat i felicitat que romanen estancades a la rebotiga dels nostres cervells atabalats. No som davant cap filosofia excèntrica ni cap secta destructiva. No hi ha control mental per part de ningú. L’Església catòlica no hi dona suport: un motiu més per desvetllar-me la fam. Meditar és una tècnica mental senzilla que consisteix a no pensar en res, repetir un mantra (la paraula que vulgueu), deixar passar els pensaments que s’acostin, fer una bona cirurgia a l’ego i assolir un estat de relaxació plaent i saludable que s’estiregassa una bona estona. Hi destino dues tandes de 15 minuts cada dia: abaixo la llum, em poso còmoda, m’assec amb l’esquena recta i tanco els ulls. Llavors penso que soc la pel·lícula rara de Louis Charpentier. I deixo que aquesta idea flueixi. Pronuncio el mantra. Després recordo que haig de preparar un pastís per divendres. I el pensament es dissol perquè no li presto atenció. I repeteixo el mantra. Respiro fondo i m’adono que la meditació transcendental s’assembla a la poesia. Totes dues ajuden a recuperar l’equilibri necessari per caminar per la corda fluixa de la vida des de la música més anhelada: el silenci. Totes dues, també, em fan mantenir la fretura i l’impuls dins la mitificada calma.