Dalí i Miravitlles a NYC

Comencem amb Dalí i acabarem amb Fages de Climent. A Figueres ens agrada explicar catifets de Dalí i, si pot ser, de Miravitlles. Ambdós empordanesos van coprotagonitzar molts episodis des de la més tendra edat: tot i portar-se dos anys de diferència, van ser companys de curs als Fossos (per als forasters, el col·legi La Salle) i a l’institut R. Muntaner, on van cursar el batxillerat; tot i ser més jovenet, Miravitlles va fer classes de matemàtiques al més gran; a París, a Un chien andalou, van venjar-se de l’escola fent d’hermanos... I, després de la guerra, van coincidir a NYC, l’un havia fugit de la República i l’altre del franquisme. Es trobaven, diu que sovint i diu que els dijous, al bar de l’hotel St. Regis de Manhattan, la residència dels Dalí, que hi llogaven dues suites, una per estar i l’altra per pintar. Els devia agradar el St. Regis, hotel centenari, historiat i ple de motllures; de luxe tot i que avui alguns clients de 700-1.000 dòlars per nit el troben carregós en excés, amb massa mobles que només fan nosa i amb les finestres i balcons massa petits. L’establiment és en un lloc particular de la Big Apple: Cinquena Avinguda; a tocar del Central Park; hi ha Tiffany’s a la següent illa, al costat de la Torre Trump, erigida on hi havia l’aparador, escenari d’una cèlebre performance del geni: va decorar-lo i després destrossar-lo, la qual cosa va conduir-lo a la presó (la multa va ser d’uns 50 dòlars). Es trobaven perquè s’enyoraven i podien evocar Figueres. Figueres i, per l’ultralocalisme del pintor, com a molt l’Empordà. Les cites eren els dijous perquè a la Rambla i voltants se celebrava el mercat i així s’assimilaven virtualment amb els empordanesos que en aquells anys quaranta i cinquanta decidien fer mitja festa. El moment del dia devia ser havent dinat per fer el cafè; a la mateixa hora, Atlàntic enllà, el fotògraf Meli –que ho va ser de Dalí– obria la botiga i el Dr. Martín la farmàcia, a l’Exprés servien els primers tallats matinals i els taxistes del davant començaven a arribar i a atendre el telèfon que els acabaven de posar a la parada. Perquè quan l’atac d’enyor se’ls feia insuportable diu que trucaven a un d’aquests tres llocs, demanaven novetats, preguntaven per aquell i l’altre, fins i tot pregaven que anessin a buscar-los –hi havia pocs telèfons– per parlar-hi. En aquell clima nostàlgic Dalí va inflar la faula que, quan va tornar cap al 1950, Fages vestiria amb lletra, ritme, metre i rima: La balada del sabater d’Ordis. Però avui el paper ja s’ha acabat.