La lliçó de De Gispert

Com que ho he titulat així –“La lliçó de De Gispert”–, molts de vostès es podrien pensar que els parlo de la lliçó que l’expresidenta del Parlament ens ha donat a tots renunciant, sense estirabots i reconeixent l’error, a la Creu de Sant Jordi que li havia concedit el govern de la Generalitat. Però no em referia a això. O no només a això. Em referia, sobretot, a la lliçó que cal treure de tot plegat. A com en som (o podem ser), d’inconscients quan fem ús de les xarxes socials. De Gispert es mereixia rebre la distinció tant o més que la resta d’expresidents del Parlament que han exercit el seu càrrec amb equanimitat, i és cert que ha estat objecte d’una campanya dels qui ella anomena “professionals de la crispació”. Però també és ben cert que va repiular la famosa piulada que barrejava Girauta, Arrimadas, Millo i Montserrat amb l’augment de l’exportació del sector porcí català. A De Gispert l’han sotmès, certament, a tota una campanya de desprestigi. “Hi ha hagut un daltabaix exagerat [...] encara que fos tergiversant el que jo havia escrit i silenciant les meves explicacions”, es lamentava en un escrit publicat ahir en aquest diari. Cert. Hi ha hagut una campanya externa –i interna– perquè, aprofitant la feblesa de l’expresidenta, es podia atacar el govern i l’independentisme en general. Dit això, però, el cert és que De Gispert es podria haver estalviat la piulada. Aquesta i, és clar, totes les que aquests dies la premsa (sobretot determinada premsa) s’ha encarregat de ressuscitar. I la lliçó és aquesta. Núria de Gispert ha descobert, ai las, que les xarxes socials no són sinònim d’impunitat. Hi ha piulades molt pitjors que les que ha fet ella (i algunes, curiosament, provinents de formacions que l’han atacat aquests dies), però les seves hi són. I eren estalviables. És la xarxa. La xarxa on sembla que tot es permès, on tot és instantani i on no es pren consciència dels efectes. Si en comptes d’un mòbil i una piulada anéssim tots amb una pistola i una bala, seríem tots morts. A la xarxa, abans de disparar, un també s’ho ha de rumiar dos cops. I no tot s’hi val.