“No hi ha re com arrop”

Un dia d’aquests deu ser Sant Ponç. La primera vegada que vaig penetrar a la fira que en el seu honor es munta al carrer de l’Hospital de Barcelona em va semblar que tot el sotabosc del país hagués caminat fins anar a acomodar-se en aquell punt de la ciutat medieval. Totes les plantes remeieres o oloroses hi tenien presència d’un cap del carrer a l’altre: camamilla, poniol, àrnica, llorer, farigola, alfàbrega, menta... i moltes altres de les quals no en sabia el nom. Era mig matí. Era ple de gent. He començat dient que Sant Ponç deu ser un dia d’aquests. Els barcelonins el saben amb exactitud. Com que no és un dia ni una fira que s’anunciïn gaire, deu ser que els barcelonins tenen un rellotge interior que els indica puntualment l’efemèride i els cita al carrer de l’Hospital. Deu ser que en aquest moment de la primavera el nas els diu que han de córrer a la fira més perfumada de totes. Suposo que es munta al carrer de l’Hospital perquè en aquell lloc se situa l’antic centre sanitari de la Santa Creu, ara convertit en Biblioteca de Catalunya i seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Els malalts volen, o volien, infusions. El dia de Sant Ponç els devia entrar la salut per la finestra. Ara perfuma llibres i fa reviscolar les paraules del Fabra que donen nom a les herbes.

Un dia d’aquests deu ser Sant Ponç perquè a la meva ciutat el cap de setmana n’hi va haver fira. Sempre la celebrem desplaçada uns dies en el temps. M’hi vaig personar. És un simulacre de la de Barcelona. En realitat no hi té res a veure. S’hi despatxen embotits, formatges, garrapinyades, pega-dolces... On són les herbes? Que no som més rurals, nosaltres? Una única parada expenia mel i fruita confitada, ingredient també important de les fires de Sant Ponç. Taronges, meló, cireres, arrop... A casa de tant en tant entrava l’arrop. Només en consumia el pare. Els altres, ens limitàvem a mirar com ingeria el xarop negre i espès que confitava trossos de fruita. Feia un primer tast i exclamava: “No hi ha re com arrop.” El “re” arcaic indicava que era una frase familiar ancestral. Un dia li van prohibir el sucre i no hi va haver més arrop. No podré traslladar a la descendència l’expressió eufònica. La vaig mussitar diumenge davant el recipient de la parada que en contenia. Estava ple. Ningú no havia sol·licitat arrop. Ens han prohibit el sucre a tots. Vaig veure un pom de farigola en una parada de formatges. No era a la venda, el tenien per fer bonic i evocar la fira que hauria de ser. Veient el meu interès, me’l van regalar. Em vaig sentir obligat a correspondre l’amabilitat comprant un tall de formatge. Catorze euros per un ram de farigola.

Sigui com sigui: que bé que va parlar de Sant Ponç, que saludable, enmig de tants buscalls diaris.