Anem a pams

Corre la brama que aquí hi ha uns quants autèntics catalans que tenen molt clar això de la república, perquè resulta que el dia ú d’octubre la vam votar i per tant ja la hem parit, i que només ens falta, com es diu ara, implementar-la, perquè de fet s’encarna en el legítim president que va haver de marxar frontera enllà, i que és només gràcies a ell que encara la tenim i que la podrem fer efectiva, car la seva labor a l’exterior ha permès no només conservar-la sinó fer-la evident a tot Europa de manera que aquesta és la viam i serà, per tenir-la de veritat a casa nostra, i que per tant tot allò que no sigui reivindicar la república, o República, immediatament i amb gran gestualitat indignada perquè hi hagi gent, independentista, s’entén, que no ho vegi així, no és propi d’un bon català, perquè sembla ser que això ja ha existit, la República, existeix, a través del president a l’exili, i existirà.

Però no diuen mai com existirà. Sobre això no en tenen ni idea. Perquè per ells ja existeix en el seu imaginari, i hom sospita que pensen que és culpa dels altres (independentistes) que no sigui així, perquè no tenim la suficient fe.

Ha nascut el “`puigdemontisme”, de la mateixa manera que va néixer el “pujolisme”, i molts són els seus fills, tot i que no exactament, perquè el pujolisme formava part d’una Catalunya sociològicament encara franquista, atemorida i covarda, i en canvi el puigdemontisme forma part d’una Catalunya ferma i abrandada, transversal fins i tot, que, igual que el president Mas l’endemà de la manifestació del passeig de Gràcia, ha vist la llum de la independència, i l’han vista amb tal força, que insinuar que tot plegat, passat l’ú d’Octubre, va ser una gestió com a mínim poc pensada, i que entre uns i altres, tots, van portar el carro pel pedregar, i que ara, si més no, cal reflexionar seriosament sobre com va el procés, suposa un anatema de la nova fe, perquè, crec, és gent aquesta que no viu de reflexionar les coses, sino de creure-hi, i quan troben la fe, se senten salvats i amb tota la raó per sempre amén. Evidentment, el Sr. Puigdemont està escrivint tot el martirologi necessari perquè la hagiografia surti esplèndida. És veritat que tenir-lo donant voltes per Europa molesta moltíssim a l’estat espanyol, i que el fet evident que no el poden caçar omple d’anècdotes judicials barroeres aquest relat. És evident que té una legitimitat, però ell mateix reconeix que un cop elegit Torra, ell ja no és el president. És evident que és un actiu molt important.

Ara bé, ni la república existeix ni existirà amb la tàctica del frontisme continu. Diuen, els puigdemontistes, que Espanya mai, i insisteixen, mai, ens donarà res. En això estem d’acord tots. Però el camí de la fugida endavant, sense tenir en conte la gent real i el territori real, a la recerca mística d’una república és un cas tòpic de messianisme de poder. Més valdria que el Sr. Puigdemont digués als seus que la cosa està fatal, que no té cap pla més que fer de mosca collonera, i que aviat tindrem penes de presó grosses. I que, ara si ,tots, cal pensar què realment fem.