Nits de TV3

En els països normals –si és que n’hi ha que entrin en aquesta classificació–, l’aparell de televisió serveix perquè la gent, quan surt de treballar tot el dia, el connecti per desconnectar. Vol pel·lícules, sèries, concursos, entrevistes espurnejants... A Catalunya, els espectadors de TV3 ens decantem pel drama extret de la realitat que inquieta i fa anar al llit tremolant. Cada dia n’hi ha un en horari de màxima audiència. I tenen audiència. Ara el programa Sense ficció, enfilall d’afliccions domèstiques i mundials, ha fet deu anys de programació seguida immediatament després del telenotícies del vespre. Els responsables ho han celebrat dient que documentals d’aquesta factura en altres països s’emeten a mitjanit o a la matinada. Es deuen referir als països normals que he començat esmentant. Els dissabtes a la nit, horari que semblaria reservat a l’entreteniment, la tabola i l’escuma de xampany, hi ha la superproducció Preguntes freqüents. Fa unes setmanes van entrevistar Pau Molins, advocat de Sandro Rosell, i, en el judici del procés al Tribunal Suprem, de Santi Vila. Basant-se en el fet que el client Rosell ha resultat absolt després de dos anys en presó preventiva, va aventurar que el judici als independentistes podria oferir el mateix resultat. Els espectadors que s’expressen a través de les xarxes socials si no van tractar Molins d’il·lús van emmudir. Això no és el que havíem quedat. Havíem quedat que Preguntes freqüents ens havia de dir que la sentència està dictada i que serà duríssima. A mitja temporada el programa va canviar de presentadora amb el pretext de fer-lo més entretingut i variat. Entretingut? El carrusel dels dissabtes ens ha de dipositar al diumenge atonyinats i baldats. Els diumenges són amargs, sobretot a la tarda. Per completar el dia, TV3 emet 30 minuts. En dura seixanta i no serveix mai cap alegria. En acabat, i quan ja tothom va a dormir perquè demà és dilluns, surt en Jordi Basté. Fa un programa molt enginyós sobre el futur que ja tenim aquí i del qual ell s’admira amb el seu “no pot ser!”. Normalment salta del Japó als Estats Units per parlar-nos de robots. Diumenge passat no es va haver de moure de Barcelona i voltants per explicar-nos els avenços vertiginosos de la medicina. Estimulant, fantàstic. A mig país el va agafar al llit.

Està estudiat. Les comèdies sorgeixen quan el món és optimista i les pel·lícules de por quan està entristit. Sembla que hauria de ser al revés però la regla és inflexible. King-Kong és la crisi del 29. Els Marx, la seva superació. No estem d’humor. El procés, la repressió i el judici ens mantenen amb l’ànim funest. Temem la sentència dura. TV3 respon a l’estímul negatiu amb aquesta i altres temences. País normal, tanmateix.