L’educació de nois

Ens adonem que el gènere pot arribar a ser un gran motiu d’angoixa interna per als nois. Per què costa més, a classe, que els adolescents nois assumeixin responsabilitats? No els trobem, sovint, massa apocats o encongits? Se’ls veu menys centrats i segurs que les noies. Elles sí que saben a on van i per què lluitar. El “feminisme” el viuen, les ha apoderat. En línies generals, l’afany de superació, l’orientació vital, la capacitat de rectificar i d’elaborar projectes en equip és superior en elles. N’he parlat amb gent: no soc l’únic que ho ha notat.

Perquè no pensin que són ximpleries, vagin a les estadístiques: dels 33.000 estudiants que accedeixen a la universitat (PAU, 2018), quasi 20.000 (60%) són noies; ara bé, dos anys abans, a 4t d’ESO, hi ha més nois que no pas noies a les aules: se’ns perden! La fallida relativa dels nens en relació amb les noies és, en termes generals, constatable (Consell Superior d’Avaluació, 2014). Segurament coneixen les idees trencadores de Jordan Peterson sobre el pensament únic, difoses en el seu Maps of meaning (1999) i en el més recent An antidote to chaos (2018), així com pels seus reeixits vídeos a Youtube contra la “correcció política” en qüestions de gènere: és l’ogre de tot “progressista”. Ell ho ataca tot; jo soc més modest: ¿podem salvar els nois als nostres instituts?

Ja vaig publicar sobre la crisi de la masculinitat postmoderna (Valors, 150): lluitem decididament per la no discriminació però, de retruc, potser –jugant amb els “gèneres”– estem feminitzant el món. És com si s’hagués esquerdat la ubicació relativa dels vailets, oblidant en l’ensenyament que –si bé som iguals en drets– som diversos en força elements de la personalitat. Som molts els qui ens sentim culpables perquè, tot i defensant la lluita feminista, no hem cedit en prou privilegis ni ens relacionem igualitàriament en la vida quotidiana. Ara bé, les noies teniu models clars de referència, lluiteu per assolir fites, mentre que –jugant amb les paraules– no sabem com han de plorar els nois: ¿ho han de fer “com una nena”? Hi ha desorientació, desubicació, en les emocions i els objectius. Certs valors o actituds (tendresa, compassió, afecte, amor, malenconia, fragilitat, etc.) s’han d’educar adequats a cadascú: l’escola no és una “factoria de muntatge en cadena”, tot avorridament idèntic. Una feminització uniformadora no serveix: necessitem diferents models, herois, prototips. I tant que cal tenir cura dels altres i ser empàtics, però ¿pensem prou bé com s’ha de fer? ¿Eduquem en les diversitats? Si vostès volen, em poden estomacar en Peterson però no menyspreem els riscos d’un “pensament únic”.

L’educació ha de ser oberta, personal i –com exposa Esolen a Defending boyhood (2019)– també amb sentit comú. Masculinitat i feminitat, o altres perspectives, expressen complementarietat i eviten protocols propis del narcisisme egoista, que empetiteix la riquesa personal. Hem d’afegir –a la biologia i a la dialèctica de gènere– una educació en l’amor, en la varietat i en l’espiritualitat. Així, l’escola secundària no derivarà cap a un “motllo”, monogènere i turmentós, inspirat només en qualitats femenines: això pot fer pupa, especialment en l’educació de vailets.