A la tres
L’esbroncada
Devia ser, ahir, la primera ocasió en què em va interessar seguir una cosa habitualment tan avorrida com la sessió de constitució del Congrés de Diputats i la del Senat. Veure una sessió a la qual assistien presos polítics que estan essent jutjats per rebel·lió, sedició i no sé quantes coses més, em va interessar a mi, a vostè, i a un munt de mitjans de comunicació internacionals que se’n van fer ressò al llarg del dia. Més enllà de qui saludava a qui, i de com jurava cadascú la sacrosanta Constitució, jo em vaig fixar en dues coses. La primera, el decòrum amb què es van comportar els presos polítics. Sense retrets, amb el cap ben alt, parlant de diàleg, amb somriures a la cara i saludant tothom qui se’ls dirigia. Amb dignitat, vaja. I la segona, és clar, el poc respecte, la poca empatia, amb què van ser tractats per segons qui. S’hi van fixar, vostès, en l’esbroncada que van rebre alguns dels diputats independentistes quan acataven la Constitució fent servir allò que en diríem una fórmula pròpia? Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Rull, Turull, Nogueras i Bassa van ser esbroncats. I a Romeva, el popular –de PP– Rafael Hernando el va interrompre mentre acatava la Constitució en el ple del Senat. Quina manca de respecte, i quina poca humanitat, la que ahir vàrem veure de segons quines files. Picant de peus, cridant i fins i tot amb algun xiulet. Què els passa? Quina ràbia, no, la que destil·len des de segons quina bancada? Ni la decisió del Suprem de deixar-los sortir de presó unes hores –unes hores!–, no respecten? Espero, francament, que la imatge d’ahir hagi donat la volta al món. Que hagin vist com són d’educats uns, i com són de mal educats uns altres. I felicitats –seria injust no dir-ho– a Meritxell Batet. S’agraeix una mica de seny i de reflexió per part de l’àrbitre davant tant de hooligan. D’ahir, doncs, em quedo amb això. Em podria haver quedat amb l’“hem de parlar” de Junqueras a Sánchez. Però temo que la resposta ja la hi donarà la mateixa mesa del Congrés els propers dies.