No hi ha cap alternativa

Amb el lamentable espectacle de la constitució de les cambres espanyoles, ja vam tenir un tast de la legislatura que ens espera. Les escridassades, els insults i els cops als pupitres fins a silenciar les veus dels diputats independentistes, la coincidència a l’hemicicle dels presos polítics amb els seus acusadors en el judici, l’amenaça de la suspensió i altres anomalies difícils de justificar demostren que, en els pròxims quatre anys, hi haurà de tot a les Corts menys això que tant s’invoca de la “normalitat democràtica”. Es vulgui o no es vulgui, és clar que la legislatura que ara arrenca estarà marcada pel contenciós polític català.

És per això que, després del soroll i la cridòria, de la campanya electoral que tot ho condiciona, es fa més visible el focus sobre la figura de Pedro Sánchez i la gran responsabilitat que recau en ell per posar fi a la dinàmica repressiva de l’anterior govern Rajoy i situar, d’una vegada, el conflicte dins les coordinades polítiques. No hi ha cap alternativa, si de veritat es vol resoldre això que en diuen el “problema territorial”. Les claus seran la valentia de Sánchez per plantejar un diàleg sincer i sense coaccions que permeti trencar barreres i acostar les parts i, també, el grau de pressió que serà capaç de suportar per part d’una dreta i una extrema dreta estèrils, entregades al seu afany destructiu. Tant de bo no deixi passar l’oportunitat.