Capitalisme progressista?

Fa poc Eli­sa­beth War­ren, sena­dora demòcrata dels EUA, pre­sen­tava un pla per a un “capi­ta­lisme res­pon­sa­ble”. I l’eco­no­mista Joseph Sti­glitz acaba de treure un lli­bre sobre el “capi­ta­lisme pro­gres­sista” com a alter­na­tiva a l’actual època d’insa­tis­facció. Segons Sti­glitz, el capi­ta­lisme era “pro­gres­sista” quan desen­vo­lu­pava l’eco­no­mia i millo­rava la con­dició humana, tot uti­lit­zant els conei­xe­ments científics i les inno­va­ci­ons, en un estat de dret i de con­trol democràtic sobre els seus pro­pis “exces­sos”.

Aquesta fou la situ­ació des de la fi de la II Guerra Mun­dial fins a finals dels anys sei­xanta del segle pas­sat. S’acaba quan Thatc­her i Rea­gan libe­ra­lit­zen l’eco­no­mia, can­vien les regles del joc i, amb uns mer­cats sense con­trol, es pro­du­eix una explosió de l’explo­tació i les desi­gual­tats. Per Sti­glitz, es tracta de cana­lit­zar el poder del mer­cat per ser­vir la soci­e­tat. El pro­blema no és el capi­ta­lisme sinó els interes­sos adqui­rits, sobre­tot per a les empre­ses mono­po­lis­tes i finan­ce­res. Es tracta de tor­nar al capi­ta­lisme regu­lat de la post­guerra. Tan­ma­teix, Sti­glitz no té en compte que aquesta època va ser excep­ci­o­nal i només va afa­vo­rir les eco­no­mies capi­ta­lis­tes avançades. A la major part del món varen ser anys de pobresa i de llui­tes con­tra l’explo­tació impe­ri­a­lista. I als països més avançats, no tot­hom es va veure afa­vo­rit, i els guanys en les ren­des, l’ocu­pació, les con­di­ci­ons labo­rals o l’estat del benes­tar varen ser el fruit de les llui­tes de les clas­ses tre­ba­lla­do­res i popu­lars.

Les polítiques de Thatc­her i Rea­gan foren la res­posta al canvi en les con­di­ci­ons objec­ti­ves de l’eco­no­mia des de finals dels anys sei­xanta: les llui­tes de les clas­ses popu­lars als països avançats i les llui­tes con­tra l’explo­tació impe­ri­a­lista als països retar­dats varen pro­vo­car una gran dis­mi­nució de la ren­di­bi­li­tat del capi­tal en l’àmbit glo­bal. Per recu­pe­rar aquesta ren­di­bi­li­tat, les elits capi­ta­lis­tes i els seus apa­rells d’estat havien de debi­li­tar la capa­ci­tat de lluita i pressió de les clas­ses tre­ba­lla­do­res i popu­lars. A això s’han dedi­cat les polítiques neo­li­be­rals a l’espai mun­dial, i aquesta és la causa de l’aug­ment de les desi­gual­tats i la pobresa o de l’apa­rició de noves for­mes d’explo­tació de la força de tre­ball que afecta les clas­ses tre­ba­lla­do­res i popu­lars.

És pos­si­ble el “capi­ta­lisme pro­gres­sista”? Sti­glitz pro­posa més regu­lació dels mer­cats, una impo­sició pro­gres­siva, posar fi a la cor­rupció; o sigui, posar els mer­cats al ser­vei de la soci­e­tat. Però, es pot convèncer les elits econòmiques (l’1% dels més rics) que redu­ei­xin els seus bene­fi­cis per acon­se­guir una eco­no­mia més igua­litària? Amb més regu­lació i menys desi­gual­tats solu­ci­o­naríem els pro­ble­mes de l’escal­fa­ment glo­bal i la crisi ecològica? Amb aques­tes mesu­res s’evi­ta­rien les cri­sis i els cicles econòmics recur­rents de les eco­no­mies capi­ta­lis­tes? No sem­bla pas que sigui pos­si­ble si només s’intenta “sal­var el capi­ta­lisme de si mateix”. Més aviat cal­dria una alter­na­tiva per superar-lo.