‘¡Manda huevos!’

No seria correcta, per aquesta expressió castellana, una traducció literal al català que equiparés el seu significat. Però vindria a ser un “Té collons, la cosa!”. Prego disculpeu el vulgarisme de la meva expressió però no n’he trobat cap de més fidedigna. I és que realment “la cosa” en té, de collons.

El món s’enfonsa. Se’ns fa evident a cada instant. Amb cada imatge, a cada notícia, amb cada volta de diari, a cada clic a internet... El gel de l’Àrtic es desfà; la capa d’ozó minva; la natura s’ofega; les espècies s’extingeixen; el clima canvia; el plàstic sura pels oceans; el peix porta mercuri i els animals de granja van tips d’antibiòtics; els policies maten gossos i les protectores no protegeixen... Continuo? Ho faig amb el vostre permís: els pobles es maten mentre les esperances s’ofeguen al Mediterrani; l’opinió s’empresona i la llibertat s’aniquila; els nacionals se t’enduen per no res; la justícia és cega i, sovint, sorda i, gairebé sempre, muda, i ara, fins i tot, està desequilibrada, en el més ampli sentit de la paraula i en el seu màxim abast estructural.

Però n’hi ha més... Les manades violen dones, repetidament, i l’Església viola nens, també repetidament, impunement, mal interpretant la frase potser? “Dejad que los niños se acerquen a mí”; la meitat de la població lluita contra el colesterol mentre l’altra meitat es mor de fam; els rics cada cop són més rics; la classe mitjana es dilueix, al mateix ritme que es dilueixen els drets socials; els diners governen els estats; el poble és emmudit; els polítics no tenen ni ètica, ni moral, ni consciència, ni principis, però sí butxaques... Europa no té oïdes, ni vista, ni olfacte i encara menys... tacte. Les esquenes molt grosses, això sí que ho té, la vella Europa.

I no he acabat... Els impostos se’ns mengen, directament i indirectament; la jubilació s’allunya indefinidament; la feina, quan n’hi ha, s’abarateix; la dreta està en alça constant; l’esquerra dissimula; els valors cauen en picat –i no parlo de la borsa–; el càncer ens guanya la partida, els fàrmacs són cars i, de vegades, no interessen; les religions confronten; la monarquia incita, i l’única carrera que té sortida és l’armamentista.

I el que és més greu de tot, almenys per a mi: els ulls inquietants, inundats de llàgrimes, d’una nena que intenta dibuixar un somriure enmig d’una guerra eterna i injusta, a la qual probablement no sobreviurà, ja no remou ni sentiments ni consciències. I us preguntareu: quin sentit té el detall d’aquest seguit de despropòsits mundials? Per què aquesta enumeració incompleta, en aquest article, de tota una sèrie de veritats molestes a les quals resulta sempre molt més còmode donar l’esquena? Doncs perquè, finalment, he trobat un motiu pel qual 45.333.620 persones –sí, heu llegit bé, quaranta-cinc milions tres-centes trenta-tres mil sis-centes vint persones– s’han posat d’acord per aconseguir una fita. Lloat sigui el senyor? Doncs no!

Immediatament passo a detallar-vos en què consistia la “fita” que ha unit una potencial nació de salvadors del món: Un ou –heu sentit bé, un ou!– El motiu pel qual pràcticament quaranta-cinc milions i mig de persones s’han unit en una sola veu, ha estat que un ou, un simple ou de gallina, –no m’ha quedat clar si cloc o amb pollet–, tingués més likes a Instagram que una de les germanes Kardashian. Per a tots aquells interessats en la matèria, i a fi i efecte que cap lector quedi amb el més mínim dubte sobre tan increïble repte, us diré que va guanyar l’ou, enfront els 18.000.000 de likes de la Kylie Jenner, mèrit que, en tot cas, discutirem en una altra ocasió.

Definitivament, si en algun moment havia imaginat un món unit, enarborant la bandera de les consciències despertes, si remotament em quedava alguna esperança de redempció, avui la veig allunyar-se de mi, lentament, amb el moviment oscil·lant, cínic i desmanegat d’un ou rosat.