Incredulitats i devocions

Tinc un amic (gran, bon amic) amb qui em comunico només per correu electrònic, i això des de fa uns quants anys. Tots dos hem estudiat per a capellà, ell al seminari de la Seu d’Urgell, perquè és de Ponts, a la Noguera, i jo a Girona, perquè sóc garrotxí de naixement. Ens vam conèixer en una circumstància insòlita, per una fotografia del Ponte Vecchio de Florència, i això ja explica alguna cosa. De fet, gosaria dir que som com ànimes bessones: tendim cap als mateixos gustos literaris, artístics i fins polítics, però no pas perquè ens hàgim posat d’acord, no, cadascú tenia els seus abans de conèixer-nos i, quan n’hem parlat, hem convergit.

Naturalment, amb una encara pesant motxilla seminarística de la mateixa època (abans i després del concili Vaticà II), estem marcats per una educació molt semblant, per no dir idèntica, i en una època crucial de la vida, ço és dels deu als vint anys, més o menys. Les nostres comunicacions ara últimament sobretot giren a l’entorn de la política nostrada i, quant a religió, a l’engir d’aquests horribles escàndols de pederàstia clerical que han emmascarat fins i tot un dels anomenats prínceps de la santa mare Església, un cardenal. El que pensa i creu l’amic ho podria copiar exactament del seu últim correu, perquè és el que penso i crec jo també. Per això comentem amb gran llibertat els temes, en la seguretat que no desafinem l’un respecte de l’altre, perquè hi ha una mena de comunió intel·lectual (perdonin la carrinclona expressió) sense descosits.

En temes religiosos, escarmussats que estem per una xaruga educació draconiana i pitagòrica, ens convencem, ara, que l’evangeli té més a veure amb l’ètica que amb la metafísica. Jesús neix per estar entre els homes (ho diu l’evangelista Joan), i els seus manaments estan, tots i sempre, en relació amb les situacions humanes. És una ètica, no pas un codi moral de lleis, que demana situar-se en cada cas i circumstància concrets. Segurament, és en aquest camí on es pot entendre la perversió que s’ha fet de la confessió com a mitjà per tranquil·litzar consciències i anar fent. Pràcticament, surt de franc, i això està directament relacionat amb els abusos a menors, és clar. Les darreres paraules del papa Francesc culpant el dimoni dels delictes dels abusadors penso que no convencen gaire ningú, sigui dit amb respecte. Si el Vaticà aprofundís més en la paràbola del bon samarità que, més enllà de la llei, es va comportar seguint l’ètica de la compassió i no pas preceptes establerts, tot aniria molt millor. Menys metafísica i més ètica. Menys lleis i més esperit. Amén, al·leluia.