Incomoditats

Es veu que el rei, el rei d’Espanya, està incòmode. Que l’incomoda la benvinguda que probablement rebrà avui a l’estadi Benito Villamarín, que l’incomodava haver de fer l’obertura solemne de les Corts amb la presència de cinc electes que són a presó i, és clar, que l’incomodava encara més haver de rebre Jordi Sànchez com a representant de JxCat en la ronda de converses que, segons la sacrosanta Constitució, Felip VI està obligat a tenir abans de proposar un candidat a president del govern espanyol. I diuen (diuen, diuen, diuen) que ara respira alleugerit perquè la partida de ping-pong entre Marchena i Batet ha acabat com havia d’acabar, que és amb la suspensió dels quatre diputats díscols i deixant desemparats el més d’un milió d’electors que els van votar. El rei està incòmode. S’entén. Però a mi em fa l’efecte que no en té pas l’exclusiva. I que potser s’hauria de preguntar si una part d’aquesta incomoditat no ve pas només dels resultats electorals (i mira que són tossuts, aquests independentistes, que van guanyant eleccions rere eleccions!) sinó també a partir de les incomoditats que ell va generar prèviament. Perquè potser a algú també li va incomodar que el rei es negués a rebre Carme Forcadell com a nova presidenta del Parlament, i que ho despatxés tot per correu electrònic. I que quan Artur Mas va cessar del càrrec de president de la Generalitat s’estalviés la formalitat d’agrair-li els serveis prestats, com havia fet sempre el monarca de l’Estat a tots els presidents de la Generalitat sortint. I, és clar, a algú potser també li va incomodar el discurs que sa majestat va fer després de l’1-O, quan en comptes de posar pau va prendre partit. El rei, el mateix rei que quan ha tingut l’oportunitat de renyar totes les parts i obligar-les a seure en una taula ha dimitit del seu paper d’àrbitre i s’ha posat la samarreta d’un dels equips, es veu que ara està incòmode. D’incòmodes, benvolgut, ho estem tots.