Al servei de tots

El fet econòmic més important d’aquest mes ha estat l’elecció de la junta directiva de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Davant la sorpresa de tothom –amb l’excepció dels protagonistes–, membres de l’Assemblea Nacional de Catalunya, independentista i del morro fort –en el bon sentit de la paraula–, han guanyat la majoria dels llocs de la junta. La meva felicitació a Elisenda Paluzie. Fins ara, la presidència i la junta directiva de la Cambra estaven nomenades per persones de l’establishment, que és equivalent a gran empresa, alta burgesia catalana i estrangera, políticament conservadora, amb poc poder polític però ben relacionada a Madrid. Ara, els socis majoritaris a la junta seran –suposo– empresaris de classe mitjana, catalanistes ja definits, socialment més avançats, més coneixedors de la Pimec i de la Cecot que del nucli que mana al Foment del Treball, la primera patronal catalana.

El canvi em sembla bé, sempre que no es barallin. Uns i altres haurien de buscar uns representants amb la capacitat de dialogar amb els empresaris de l’altre costat, deixant de banda la política de partit, sempre que es pugui i buscant els interessos generals de l’economia catalana. L’establishment de l’empresariat català hauria d’adonar-se de la gran badada que han fet i que els ha portat a perdre el control de la Cambra. Ells també podien haver mobilitzat centenars d’empreses perquè votessin, però es devien imaginar que tot seguiria com sempre: unes eleccions que donarien una directiva i una presidència convingudes, amb les petites baralles entre els dos o tres grups que els representaven, ja coneguts i que formaven part de l’establishment. Es mereixen la rebolcada. I no ho dic amb menyspreu, ja que tinc amics en aquest grup, però no per això haig de judicar severament la badada.

Per part dels que han guanyat, hi hauria d’haver capacitat de diàleg i sobretot de respecte. Haurien d’estar proscrites les paraules vencedors i vençuts i procurar establir una estratègia de suma, més que de resta. La jugada podria ser positiva per a l’economia catalana, que és el que compta i el que exigeix que no es tirin els plats pel cap. Els dos grups tenen moltes coses per aprendre els uns dels altres.

La Cambra és una institució molt important per a Catalunya. Al marge de les competències pròpies –facilitat de diàleg amb l’administració, per exemple–, participa en institucions com el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona o el Port de Barcelona. Alguna cosa canviarà.

Com que conec una mica representants dels dos bàndols, em fan por les rates engabiades que tenen cadascun d’ells: vanitat i orgull en alguns socis de l’establishment i ràbia continguda a l’altre costat. Si els negociadors fossin aquests, els catalans en patirem les conseqüències. Si els negociadors són gent assenyada, tots hi sortirem guanyant.

Una de les primeres feines de la nova Cambra seria aclarir què va passar amb el canvi de domicili social de les grans empreses catalanes, començant per CaixaBank i el Banc de Sabadell. Per què se’n van anar? És possible que el domicili torni? Un afer tan important com aquest no ha tingut cap mena de resposta, amb l’excepció de l’Editorial Planeta, que és coherent amb el que pensa. I els catalans ens mereixem una resposta també coherent.

Que Déu ens ajudi a tots plegats. Hi ha molta feina a fer i d’una gran complexitat.