No en nom meu

Fa dies que em demanen el meu suport a la candidatura de Carles Puigdemont per al Parlament Europeu. Res en contra de qui ha estat alcalde de Girona i president de la Generalitat. Quan ha estat a Madrid, he pogut assistir als seus actes i saludar-lo. Resulta, però, que a les acaballes de novembre del 2017, afirmava: “Veiem en Israel un projecte nacional i cultural molt semblant al nostre.” I quan Donald Trump, l’abril del 2018, visitava Tel-Aviv, consolidava la seva capitalitat i reforçava la idea de la marginació de Palestina, Carles Puigdemont envia aquest missatge: “Congratulations Israel on the 70th anniversary of your Independence. Your struggle against adversity and your spirit of self-sacrifice has gained our respect in Catalonia.” En aquestes preses de posició, el molt honorable Puigdemont seguia la petja de Jordi Pujol, que el maig de 1987 proclamava a Tel-Aviv que Catalunya és sionista [sic] i explicava el paral·lelisme entre l’esforç dels hebreus per ser una nació i el de Catalunya, “tots dos obligats a lluitar contra enemics implacables”.

El 1970, i pel fet que a l’Alfons Comín li havien retirat el passaport, vaig participar en una trobada internacional al Líban sobre la situació del poble palestí. Vaig visitar els camps de refugiats, mentre que rebíem informació exhaustiva sobre tot plegat. Després, i ja a París, l’amic Ernest Udina em va posar en contacte amb les organitzacions palestines a l’exili. Al cap d’un grapat d’anys, i quan era membre de la junta de l’Ateneu Barcelonès, el dermatòleg i historiador Salah Jamal em va demanar un pròleg per al seu llibre Aroma àrab. La nova amistat em vinculava per sempre més amb una causa a la qual mai no he deixat de donar suport. Ni abans. Ni ara.