Canimas no rebenta

Eduard Canimas actuarà el dissabte 29 de juny, amb Roger Mas i Gerard Jacquet, al claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles, dins la programació del festival (a)phònica . Fa 20 anys, el mateix trio va protagonitzar una petita gira, Cruïlla de cantautors, que el 4 de juny del 1999 va passar per Olot. Què tenien en comú els tres músics per compartir aquella aventura llavors i tornar-hi ara? Hi ha un fet tan insubstancial, a priori, com la coincidència que tots tres van néixer amb una dècada de diferència: Jacquet, el 1955, a la localitat nord-catalana de Sant Feliu d’Amunt; Canimas, el 1965, a Sant Feliu de Pallerols, i Mas, el 1975, a Solsona. Tots tres tenen també vincles amb el rock, que de tant en tant continuen emergint al llarg de les seves respectives obres. Per dir-ho així, tots tres són cantautors a la manera lliure desacomplexada que Dylan va definir quan es va electrificar i alguns el van acusar de traïdor.

Concretament, Eduard Canimas ha estat i és encara un dels grans heterodoxos de l’escena musical gironina. No es prodiga gaire –cinc discos en un quart de segle, comptant el de Zitzània–, però els seus fidels seguidors coneixen bé el tresor que custodien. Ja va destacar des del principi, quan Zitzània –llavors encara Zit Zània– va publicar la seva memorable maqueta, Orquídies i ortopèdies (1993). Canimas, que llavors ja no era un jovenet, venia de l’underground gironí, del moviment squatter, de fer actuacions en bars amb el seu amic Adrià Puntí. Zit Zània va tenir una vida atzarosa: de fet, de la formació que va gravar la maqueta ja només quedava Canimas quan el grup va enregistrar, ja com Zitzània, el seu únic disc, La peixera dels tòtils (Música Global, 1997), com a premi per haver guanyat el concurs de maquetes de la revista Enderrock, compartint guardó amb els valencians Obrint Pas. Potser per aparèixer tard, en un moment en què estava perdent força l’onada del rock català dels noranta per deixar pas a la nova i anglòfona escena indie, el disc de Zitzània va quedar només com una bella raresa, sempre recuperable.

Canimas va reaparèixer en solitari en el nou mil·lenni, amb un disc de títol combatiu, Canimas i rebentes (2003), destacat per Enderrock a la seva llista dels 100 millors discos en la història del rock i la cançó en català. Després, cada vegada més espaiats, van aparèixer Noh iha crisi (2006), Sagrat cor (2010) i Un pam de net (2016). Tan espiritual com terrenal, Canimas crea al seu ritme, sense pautes, cançons eternes.