Cuidar qui cuida l’art

Als museus no hi ha només obres d’art. També hi ha per­so­nes que hi tre­ba­llen. Tre­ba­llen per vostè, lec­tor. Venen les entra­des, nete­gen les ins­tal·laci­ons, vigi­len que no entri un lla­dre­got, indi­quen el camí si el recor­re­gut per les sales és per­de­dor, pro­cu­ren que lli­bres, postals i bibe­lots facin goig a la botiga, fan visi­tes guia­des, ser­vei­xen cafès... El turisme de mas­ses ha des­bor­dat uns equips que fins no fa tant no esta­ven pen­sats per aco­llir tanta gent. I con­ti­nuen sense estar-hi. En no haver-se reforçat les plan­ti­lles, les con­di­ci­ons de tre­ball han empit­jo­rat i l’estrès hi ha fet la resta. Qui no s’angoi­xa­ria davant d’una cua que dona la volta a una illa de cases que vol entrar al museu? Al Louvre, els seus tre­ba­lla­dors han dit prou i un dia d’aquesta set­mana van deci­dir no aten­dre els visi­tants com a pro­testa. El museu no va poder obrir, és clar. No cal mirar París per veure com d’insos­te­ni­ble és la situ­ació. A Bar­ce­lona fa temps que hi ha con­flic­tes i vagues als museus prin­ci­pals; també aquesta set­mana hi ha hagut una nova atu­rada al Museu Picasso. Els qui hau­rien de solu­ci­o­nar el pro­blema es posen de per­fil. L’habi­tual quan es tracta de qüesti­ons que afec­ten la cul­tura. Però s’equi­vo­quen: el fac­tor humà és fona­men­tal per tenir unes bones ins­ti­tu­ci­ons. És impos­si­ble cui­dar bé l’art si no es cuida bé la gent que cui­den l’art i les per­so­nes que volen gau­dir-lo, és a dir, que el cui­den a vostè, lec­tor.