Cortesia, elegància i solidaritat

Les bones maneres s'han acabat. La gent, sense voler, escup a sobre la meva sabata; rega a migdia els seus testos i la meva testa; em fot cops de colze a la ronyonada; se salta el senyal d'estop, du la música a tota pastilla, m'avança per la dreta i m'exigeix que li cedeixi la preferència; se'm cola a la cua de la caixa del supermercat; em ratlla el cotxe; se'm queda el canvi, i em dóna gat per llebre. I espera que em disculpi. El botiguer es torna altiu i vol que el tracti d'eminència perquè dedicarà una estona del seu temps preciós a despatxar-me tres unces de pernil dolç i una lliura de carn picada. I el del comerç del costat em mira malament i em dóna un tracte agressiu perquè compro l'article més barat. La gent gasta molta mala llet. I jo em disculpo: Perdó, perdón, sorry, pardon... Tranquil –em diuen–. Avui estic menys de mal geni que de costum i no tinc temps de fotre't un gec.

Veus quina sort que tinc! Ni m'han trencat les ulleres ni m'han fet un ull de vellut.

M'he apuntat a un curset d'aikido i un altre de ioga. Matino cada dia per seguir un entrenament rigorós. Grrr. També llegeixo Lao Tse, Confuci i tot el que arreplego de filosofies orientals. Bec te, til·la i marialluïsa i m'he tornat vegetarià.

I? Res. Això no funciona.

Deien que la crisi ens arreglaria a tots. I? Res. Ho hem remenat tot –si és que s'ha fet alguna cosa– perquè tot torni a quedar com sempre, com, amb tota la barra del món, confessa Tancredi Falconeri al seu oncle Don Fabrizio Corbera, príncep de Salina, abans d'anar-se'n amb els revolucionaris garibaldins.

No reivindico la cortesia d'elegància llefiscosa, que, probablement, exigia Don Fabrizio, el Gattopardo, i tots els del seu temps i de més cap aquí. Voldria una mica més de tranquil·litat, pau, paciència, assossec. No voldria haver-me d'apartar del món ni que em pelés un assassí en sèrie.