Cordó sanitari al PSC

El PSC ha estat un dels puntals de la política catalana des dels inicis de la Transició, almenys fins a la sentència de l’Estatut. Va tenir una trajectòria interessant, prenent com a base uns orígens heterogenis, fruit de la barreja de diverses sensibilitats i la confluència de grups socials fins a mantenir una estructura i una presència sòlida. En bona mesura, almenys fins a la crisi del 2010, havia estat un catch-all party, una organització plural amb aspiració de recollir majoritàriament les sensibilitats del país, que es trobava còmode en l’ambigüitat en aquella llunyana època en què la cultura, més enllà de certa teatralitat, no arribava a la crispació aportada per la FAES, i la seva filial, Cs. Tenia una experiència municipalista de primer ordre, que li havia conferit capacitat de govern i un esperit socialdemòcrata, més o menys definit. Havia acumulat quadres qualificats i intel·lectuals de gran vàlua. Disposava de tot allò que requereix un partit amb voluntat de governar.

Tanmateix, hi havia una feblesa estructural que condicionava les seves decisions: el PSOE. No era la primera vegada. Fins i tot Salvador Seguí, fa cent anys, va rebre les conseqüències de l’actuació més de partit per la voluntat de quedar bé davant el poder real que de millorar la condició obrera. Un PSOE que no havia tingut cap recança a col·laborar amb Primo de Rivera, a rebaixar l’Estatut de Núria, a rebentar la revolució llibertària del 1936, o a fabricar un partit claudicant davant el franquisme a Suresnes. Mentre es va poder jugar en el terreny de l’ambigüitat nacional, les coses anaven més o menys bé. Hi havia, nominalment, una relació federal. Els fets han demostrat que aquest federalisme, a la pràctica, era un jacobinisme-borbonisme en el qual el gran partit del centreesquerra català era sotmès (i humiliat quan convenia) als capricis del carrer Ferraz o als excessos verbals dels seus barons meridionals. I res va exemplificar la qüestió millor que el tracte atorgat al seu millor actiu, Pasqual Maragall. La seva independència política, aquest “anar tan lliure” tan propi de l’esperit del país, va comportar una bruta maniobra de defenestració que va precipitar la crisi estructural d’aquest partit, que no corregeix el miratge d’aquestes darreres eleccions.

La nominal relació federal amb el PSOE, en realitat amagava una relació semblant a la del PCUS respecte als partits comunistes dels satèl·lits. Això implicava purgues diverses respecte a qui pensés pel seu compte. El tracte d’alguns barons, personatges foscos, inquietants i de formes xarones, respecte a dirigents socialistes de gran vàlua, era un exponent de les relacions de poder en què el PSC va anar empetitint-se, descapitalitzant-se, fent que bona part dels seus quadres i talents marxessin d’un espai cada vegada més reduït.

I arriba aquesta dècada, quan l’aparell del PSOE pren les regnes i instal·la la mediocritat submisa per menar el naufragi del PSC, fent saltar per la borda aquells dirigents –i votants– preocupats per la involució moral i nacional del partit. Arriba el moment de decidir de quin costat s’està. No es tracta de ser independentista o no, sinó de si s’està al costat de la democràcia o de l’aparell; de les institucions catalanes, o del Borbó. I el PSC, amb l’honorable excepció del president Montilla, tria el 155.

Aquest és un fet extraordinàriament greu que no podem oblidar ni perdonar. Es va alterar la democràcia per actuar contra el país; es van intervenir les institucions, no pas davant el perill de la independència, sinó perquè l’Íbex 35, el postfranquisme de les institucions espanyoles i el Borbó així ho van decidir. Amb aquest gest, el PSC, que va ser referent per diverses generacions de catalans, ha perdut tota legitimitat moral per aspirar a res. Va fer costat als enemics del país. Ha flirtejat amb lobbys com ara SCC, que com demostren les investigacions de Jordi Borràs i Jesús Rodríguez és un espai finançat per l’establishment espanyol per eliminar l’autonomia catalana. Iceta no té dret a queixar-se perquè va fer la seva tria. I Ada Colau faria molt bé de mesurar les seves decisions: la ciutat... o el Borbó. A la vida hi ha coses més importants que les esquerres o les dretes: la família, el país (a Espanya ho tenen claríssim) o la voluntat popular. I el 80% només accepta referèndums per decidir el futur. Faríem bé d’establir cordons sanitaris contra aquells que han contribuït a suspendre les nostres institucions. I que ho tornarien a fer.