I no van quedar vermells

No és el primer dia que aprofito aquest espai per recomanar-los que mirin el judici de l’1-O a El Punt Avui TV o que no se’n perdin les repeticions que en fem el cap de setmana. Si ahir no el van veure íntegre, i si avui no ho poden fer, creguin-me, no se’n perdin la repetició. No només perquè són les darreres sessions del judici sinó, sobretot, perquè les intervencions dels advocats de la defensa van ser ahir –i intueixo que ho seran les d’avui– per enquadernar. Aquesta defensa coral, que en alguns moments previs al judici temíem que fos desigual i descoordinada, ahir va excel·lir. No només vam descobrir que són bons oradors (de fet, ja ho sabíem), sinó que van desmuntar, un per un, tots els arguments de les acusacions, deixant-les en algun moment en ridícul. Soc conscient que tots tendim a donar la raó i a trobar sempre millors a aquells qui pensen com nosaltres (i és evident que en aquest cas jo estic a favor dels presos) i no pas a aquells de qui discrepem, però em sembla que fins i tot així, essent-ne conscient, no hi ha color entre les intervencions que van fer la setmana passada les acusacions amb les que estan fent les defenses. El munt d’irregularitats, imprecisions i mentides de les acusacions que les defenses ahir van posar en evidència els haurien d’haver fet quedar vermells a tots. Suposo que ja ho saben, però la realització de la retransmissió del judici que emetem la fa el mateix Suprem, que és qui controla quines imatges veiem. Una llàstima. Una llàstima perquè ahir, més que enfocar als advocats de la defensa, a mi m’hauria agradat veure constantment la cara que hi posaven les acusacions. Per saber si en algun moment els pujaven els colors a la cara. Ja els puc dir que no, que no van quedar vermells, però m’hauria agradat veure’ls la cara tota l’estona. I avui, quan el judici quedarà vist per a sentència, també. Si acaba avui hauran estat 52 sessions de judici. No el trobaré a faltar. I entrarem ara, fins a la sentència, en un altre tipus de patiment. Serà llavors, i només llavors, quan sabrem si el Suprem ha aprofitat l’oportunitat de tornar a la política un conflicte que mai n’hauria d’haver sortit. Soc, ja ho saben, pessimista.