Patriotes

Les casualitats de l’atzar i les causalitats d’un temps i espai han fet que pertanyi a una part determinada del planeta. Si fos de Lituània seria independentista lituà; de Mongòlia, mongol, i com que soc de Catalunya soc independentista català. Per cap més raó que la de la pròpia naturalesa. Una altra cosa molt diferent és la de patriotisme, convertir una realitat en ideologia, simbologia i dogmes fantasiosos. Catalunya afortunadament mai s’ha situat d’una manera majoritària al costat del feixisme. Això no vol dir que no hi hagi catalans feixistes, com n’hi ha d’estúpids, llestos, alts o baixos. Sempre hi ha algú disposat a canviar el concepte poderós de territori pel concepte més abstracte i confús de pàtria. On jo pertanyo és un fet, el patriotisme una actitud. Hi ha casos de doble patriotisme, el català i l’andorrà, i fins i tot de més dispers com el que arriba a les illes Caiman o al Panamà. Les ideologies són com un ganivet de doble fil en el qual el dret a una raó pot menar a defensar-lo amb desraons. A Ripoll, la gent jove rep uns missatges de mòbil on un grup anomenat “Som...” proposa que el català sigui la llengua única de Catalunya, com si saber idiomes fos dolent, i al mateix temps proposa retornar als immigrants sense papers, els que siguin aturats de llarga durada i establir una frontera contra els immigrants a Catalunya. Feixisme pur i dur que no enganya a ningú, i menys quan al darrere hi ha el xenòfob i antic membre de Fuerza Nueva, l’irrellevant vigatà Anglada, expulsat del seu espai polític per Vox. Fins i tot els seus consideren més intel·ligent Abadal, tot i que val a dir que no costa gaire. No és el primer intent que fan els feixistes de dur a les seves aigües el dret dels catalans. Durant la Segona República van ser conegudes les desfilades que organitzava en Dencàs, fent desfilar els seus amb uniformes copiats de les SA hitlerianes, i l’admiració que sentia vers Mussolini. Afortunadament en aquesta ocasió ha estat el poble, aquell mateix que es manifestava amb l’Assemblea de Catalunya, cansat del mercadeig del “peix al cove” i de la humiliació de la retirada d’un Estatut que havia votat, el que el va menar aquell 11 de setembre del 2012 a exigir la independència. A Madrid pretenen convertir en ideologia un fet natural.