Del somriure

un som­riure és el fil d’esten­dre d’on pen­jar la camisa de la feli­ci­tat. La roba sem­pre pesa, el fil s’arqueja i dibuixa un som­riure al blau llu­minós del cel. Els ter­rats són plens a ves­sar de roba estesa, però sobre­tot de som­riu­res.

I és camisa de feli­ci­tat, perquè s’ha desprès del cos que empre­so­nava, i ara voleia lliure al ritme capriciós del vent. I és alli­be­ra­ment que fa som­riure, perquè quin beneit no s’atre­vi­ria a fer-ho en la con­tem­plació del cos que ara s’entrega a un altre cos des­lliu­rat igual­ment de la con­demna de viure reclòs dins un tros de roba.

Les teles són ban­de­res de lli­ber­tat, però també pre­sons de sen­ti­ments, men­ti­des que ama­guen veri­tats, mor­ta­lla de som­riu­res indo­ma­bles.

Un som­riure és mur de con­tenció del sen­ti­ment que nau­fraga atra­pat en una llàgrima. És la nuesa de l’ànima, la puresa en la seva essència més primària. No pretén ser res més que un regal quo­tidià, un ins­tant de beu­tat, una carícia ami­cal, una invi­tació a fer camí.

Un som­riure no és mai línia d’arri­bada, és només el punt que marca la sor­tida. És el prin­cipi, és l’embran­zida, la inèrcia, el motor que impulsa i les ales que et trans­por­ten. És el gron­xa­dor que et pro­jecta a l’infi­nit.

Un som­riure des­cab­de­lla un camí sense prin­cipi ni final, és línia de l’horitzó que s’enfila per fer pes­si­go­lles a les estre­lles, en la nit pre­gona, és uni­vers que no deixa mai d’expan­dir-se, feliç de saber que entre la comis­sura dels lla­vis no hi ha límits.