Tarragona ja no és diferent

M’havia proposat no parlar mai d’allò que algú en va dir Tabàrnia, per absurda com és aquesta cosa –plataforma, proposta, coordinadora..., diguin-ho com vulguin–, que fa mofa de l’independentisme; aquest neologisme format a partir de les paraules Tarragona i Barcelona que originàriament plantejava crear una nova comunitat autònoma dins d’Espanya d’aquestes dues demarcacions aparentment allunyades de l’independentisme. Però ara, quan ja fa quatre dies que a Tarragona governa el republicà Pau Ricomà (el cas de Barcelona, amb Manuel Valls pel mig, és millor aparcar-lo) podem dir, no que això de Tabàrnia és mor, perquè no ha arribat a estar viva mai del tot, sinó que es constata que la capital del Tarragonès ja no és diferent; la ciutat fins ara vista com a conservadora congènita ho ha deixat de ser i entra de ple en els avatars de l’eix nacional. Pau Ricomà ha estat investit alcalde amb el suport d’En Comú Podem, la Cup i Junts per Tarragona, i posa fi als dotze anys de l’alcaldia en mans del socialista Josep Fèlix Ballesteros, que tot i guanyar les eleccions municipals (per uns 500 vots de diferència amb ERC) va obtenir el mateix nombre de regidors que els republicans (7). Les lectures de la pèrdua de suport electoral de Ballesteros (que en els últims anys ha governat amb la dreta) són diverses, però dins el sac se’n troben tres de clares: la mala gestió dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018; la investigació, i la d’altres membres del seu equip, per presumpta corrupció, per l’anomenat cas Inipro, i la seva actuació –més ben dit, la seva no actuació– durant les càrregues policials de l’1-O. Els republicans ara no ho tindran fàcil, perquè l’escàs nombre de regidors de govern (7 d’ERC i 2 d’En Comú Podem, d’un total de 27 regidors que conformen el ple municipal) els obliga a assumir moltes competències, i perquè la ciutat té tantes obres pendents i tants problemes a resoldre que no hi caben en quatre ratlles. Esperem els primers encerts.