L’escorpí

Un dels darrers grans astròlegs d’occident, dels que encara dominaven l’art i encertaven en llurs pronòstics, fou l’anglès William Lilly (1602-1681), el qual, en la seva obra Christian Astrology, situa Catalunya i el País Valencià com a països regits per un dels signes zodiacals amb més mala anomenada: l’Escorpí. Els entesos afirmen que aquest signe representa la mort i l’autodestrucció, un signe marcat per la sang i el sexe luxuriós, lúcid però cínic, que es mou entre la crisi i l’agressivitat, l’atracció envers el mal, el dolor i el suïcidi. A més, el regenta el planeta Mart, que els astròlegs tradicionals qualificaven de petit malèfic, causant de baralles, conflictes i discòrdies.

És indiferent que el lector cregui o no cregui en l’astrologia. Això no és una religió sinó un sistema que, actualment abandonat en mans de gent poc docta, ha acabat desprestigiant-se. Tanmateix, antigament funcionava, almenys per una gran part dels testimonis existents. Reis i papes tenien els seus astròlegs, els quals, si no l’encertaven, se’ls escapçava sense miraments. Per tant, en ser una professió de risc, s’hi miraven prou alhora de fer la planeta. El cas és que no hem pogut esbrinar per quins set sous Lilly ens atorga un dels signes més negatius del zodíac. No sabem fins a quin punt ell ens coneixia al segle XVII, però aquell qui sàpiga de la nostra història, convindrà que l’Escorpí ens escau d’allò més. Després de tot allò que hem viscut com a poble en els darrers anys, podem arribar a la conclusió que som més semblants als escorpins del que ens pensem, des de tots els punts de vista.

En realitat sembla que els escorpins són força inofensius tret que se’ls molesti. Només piquen quan han de matar la presa si no se’n surten amb les pinces. I generalment, fugen del perill. Que cadascú faci les analogies que vulgui al respecte; tanmateix, aquesta realitat s’avé força amb el tarannà del català actual acoquinat i traumatitzat, en el seu conjunt, per totes les derrotes sofertes del 1714 ençà.

Tanmateix l’escorpí té una tradició simbòlica força interessant. A l’Egipte i arreu del món antic se l’associava al mal i a la mort, mentre que l’escarabat era una encarnació del Bé i de la Llum. A l’era cristiana l’escorpí va conservar la mala fama que li venia de l’antigor i va ser emblema de l’heretgia, dels impostors, dels murmuradors i dels traïdors. I ves per on, continuen les analogies, de manera general, amb els catalans. Finalment existeix la creença tradicional que afirma que els escorpins se suïciden picant-se quan els envolta el foc. És a dir, quan no saben què fer, s’autodestrueixen, cosa també molt típica catalana. La creença, tot i ser d’una antiguitat considerable, és falsa, menys quan l’apliquem als catalans.

De partits dits independentistes n’hi ha uns quants, però de persones realment independentistes dins d’aquests mateixos partits... uf! Justegem. Si no, no seríem pas on som en aquest desgavell general. Hi ha molt d’impostor i traïdor a la Pàtria que surt sovint a la televisió pontificant i perdonant la vida als que som habitualment titllats d’hiperventilats o xenòfobs, simplement per fer servir el terme Pàtria o patriota, sense el significat del qual i sense el seu ús, desenganyem-nos, no hi haurà independència.

Tot i la implantació important de partits autoproclamats independentistes això no ha servit per a fer patriotes veritables. L’independentisme ara és una simple etiqueta, no pas una eina. Potser sí que hauríem d’haver adoctrinat a les escoles tal com fan els espanyols i els francesos a les seves. Probablement, la primera feina independentista que hauria d’haver estat feta de fa anys era la de catalanitzar el país a consciència. Quants negocis fan servir el català? Quants canals de televisió tenim en català? Quantes sèries famoses que tothom comenta les hem vist en català? Quantes revistes, llibres i diaris en català compreu? Quin cinema fet en català tenim? Quina cultura venem si una cantant dolenta que ha agafat fama, té tots els referents culturals i socials en castellà i en l’Espanya neoflamenca?

Lilly sembla tenir raó. L’esperit autodestructiu de l’escorpí ha fet forat a casa nostra. En lloc de clavar el fibló a l’enemic espanyol o francès, ens enverinem nosaltres mateixos com si no estiguéssim gaire fins del tupí. Malgrat tot, recordem sempre que “a la picada de l’escorpió, no hi som a temps ni a l’extremunció”. Això sí, ja tenim preparada la performance per quan surti la sentència vergonyosa d’un judici que no s’hauria d’haver produït si en lloc d’escorpins haguéssim estat lleons.