Alcàsser i el ser dona

Als que teníem (perdó: a les que teníem) la mateixa edat de les nenes d’Alcàsser quan en aquell supo­sat any d’eufòria col·lec­tiva, l’olímpic 1992, van ser cru­el­ment tor­tu­ra­des i assas­si­na­des, la soci­e­tat ens va llançar un mis­satge que ens va que­dar gra­vat com amb un ferro roent: vigi­leu què feu, com us com­por­teu i on i amb qui aneu. El con­cepte violència de gènere encara no s’havia for­ma­lit­zat (va fer falta que un home cremés viva la seva dona, cinc anys després: es deia Ana Oran­tes), però totes ens vam reconèixer en silenci en la vul­ne­ra­bi­li­tat i en la des­pro­tecció davant el poder mas­clista. Net­flix ha estre­nat un docu­men­tal de cinc capítols sobre el cas Alcàsser. És un bon tre­ball, no tant pel que fa a les ombres de la inves­ti­gació poli­cial (sense que això vul­gui dir que hi hagi cap dubte dels cul­pa­bles: Miguel Ricart, que ja ha sor­tit de la presó, i el fugi­tiu Anto­nio Anglés, que donen per mort però... qui ho sap) com jus­ta­ment per aquesta mirada agra que aporta de la veri­ta­ble essència d’aquest crim maca­bre: les tres xique­tes van morir perquè eren dones. El circ mediàtic que es va mun­tar des del pri­mer moment que van des­a­parèixer, i ja no diguem quan es van tro­bar els seus cadàvers, que va con­ver­tir el petit poble valencià en un plató de tele­visió per explo­tar el dolor de les famílies i dels veïns, també queda en carn viva en la docusèrie de Net­flix. El 1992 sem­bla un any llunyà però per mol­tes coses con­ti­nua sent avui.