Quin descans!

La meva pri­mera mes­tra de pàrvuls –una monja que era una santa dona– ens feia apren­dre una oració, en aquells temps en cas­tellà, que deia: “Con Dios me acu­esto, con Dios me levanto, con la Vir­gen María y el Espítiu Santo.” No sé si aquests dies del judici al procés català hauríem de dir una cosa sem­blant, can­vi­ant Déu per la imatge de la sala del Suprem. Gràcies a la tele­visió, ens n’anàvem a dor­mir amb les entre­vis­tes de Xavier Gras­set a des­ta­cats juris­tes sobre el des­ple­ga­ment de la causa; ens llevàvem amb la con­nexió als jut­jats per seguir les acu­sa­ci­ons als inde­pen­den­tis­tes o les defen­ses o les pròpies decla­ra­ci­ons, segons el que tocava; seguíem els infor­ma­tius a l’hora dels àpats; quedàvem pre­sos del pro­grama d’Helena Gar­cia Melero havent dinat, en què es tor­na­ven a repro­duir esce­nes del judici i se’n con­tras­ta­ven les expres­si­ons; no deixàvem de mirar els tele­notícies del ves­pre, i, si era dis­sabte, el pro­grama Pre­gun­tes freqüents ens feia la dis­secció fil per randa de tot el que havia sig­ni­fi­cat la set­mana. A les cases, doncs –em refe­reixo, és clar, a aque­lles de sen­ti­ment cata­la­nista–, gai­rebé no hi havia temps per a res més. N’estàvem força esgo­tats, però no ens podíem sos­traure a l’atracció del tema, amb la vana il·lusió de des­co­brir algun gest, entre els acu­sa­dors, que ens pogués fer espe­rar un vere­dicte una mica més just que el que tot­hom pre­veu. I, sobre­tot, aque­lla acti­tud maso­quista d’escol­tar-ho tot també era una demos­tració de comunió espi­ri­tual amb els encau­sats i de patir, amb ells, tanta fal·làcia i tanta ignomínia. Després del “visto para sen­ten­cia” del pre­si­dent del tri­bu­nal, els detin­guts segur que s’han sen­tit alleu­ge­rits. Nosal­tres, també. Sobre­tot hem tor­nat a gau­dir d’un munt d’hores que ara teníem hipo­te­ca­des. Perquè… quan­tes hores hem pas­sat pen­dents de la tele­visió? Quants arti­cles o tre­balls en curs m’han que­dat retar­dats per culpa del judici? El país s’ha col·lap­sat i això seria bo si el resul­tat fos el que tots desit­gem. Però això serà així? Què inven­ta­ran perquè l’Espa­nya pro­funda con­tinuï encara tena­llant-nos amb els seus ten­ta­cles? Algú prendrà nota de la volun­tat dels cata­lans de retor­nar el tema al camp polític i dia­lo­gar-ho amb pau, sense la violència moral opres­siva d’una Cons­ti­tució que ens imposa silenci i que és la causa remota de la detenció dels que hi volen des­co­brir esclet­xes espe­rançado­res? Qui em retorna les hores impro­duc­ti­ves per­du­des? Qui com­pensa el temps de presó als meus esti­mats i admi­rats pre­sos polítics?