Moguts per l’odi

Aquests dies, repassant per les xarxes els últims torns de paraula dels presos de l’1-O, em va cridar l’atenció una idea que, expressada de formes diverses, va anar apareixent en gairebé totes les intervencions. Va ser Raül Romeva qui la va verbalitzar primer, quan va lamentar que, durant el judici, les acusacions s’haguessin esforçat a convèncer que el procés s’ha basat en l’“odi a Espanya i a tot allò espanyol”. “És una idea falsa i perillosa”, va reblar Romeva. També Cuixart es va rebel·lar contra aquest marc mental (“no aconseguiran enfrontar-nos als diversos pobles germans d’Espanya”) i Turull (l’1 d’octubre, la gent va anar a votar “a favor de”, no “en contra de” res).

El tema no és nou. Hi va entrar Junqueras a l’inici del judici, quan, públicament, va manifestar admiració per la gent, la llengua i la cultura espanyoles i va proclamar el seu “estimo Espanya”, una confessió que li va costar un xàfec d’insults a Twitter, especialment els d’“hipòcrita” i “cínic”. En una paraula, l’unionisme més exaltat no se’l va creure. Des de Catalunya, ens pot semblar obvi que no és l’odi a Espanya el motor de l’1-O, però algú ho havia de desmentir davant del tribunal. Sembla que no n’hi hagi prou amb forçar el Codi Penal per sotmetre el procés. Sembla que faci falta, també, negar-li tota legitimitat i deshumanitzar-ne els protagonistes presentant-los com a individus i masses moguts pels pitjors dels instints.