No és un xec en blanc

Veníem d’un període de desafecció del ciutadà vers la política. La distància entre el poder institucional i la gent era brutal. I el procés català ho va canviar tot. Als pobles, al país i a l’Estat. Tant els independentistes com els unionistes i els equidistants es van despertar. I això es va traduir en mobilitzacions al carrer com mai i participacions històriques en les convocatòries electorals. De la desafecció vam passar a la implicació i, just ara, virem cap a un sentiment de decepció. I en alguns casos, d’estafa. Com a mínim és la impressió que una s’emporta del que ha passat en la constitució de molts ajuntaments. Es parla molt de Santa Coloma de Farners i de l’espectacle que es va produir en el ple. Subscriuria pràcticament tots els qualificatius crítics que s’han dit i escrit sobre aquella situació. Un acte solemne i institucional no es pot convertir en una assemblea sense ordre ni concert. Cert. Els insults no hi tenen cabuda. Cert. El que va passar no s’hauria d’haver permès que succeís d’aquella manera. Però també es pot fer la lectura des de l’altre angle.

Ja no parlo de Santa Coloma, sinó en general. Alguns electes i molts partits acaben confonent el vot del ciutadà amb un xec en blanc. Que un veí dipositi la teva papereta en una urna no és sinònim que a partir de llavors puguis fer el que vulguis. Un ha de ser coherent amb el que ha dit, amb el que ha promès i amb els ideals que ha assegurat tenir. Ningú discuteix que el joc democràtic permet fer aritmètiques i sumes que deixin a l’oposició el partit guanyador. Tots els pactes són lícits. Però el que indigna la gent és que vulguin vestir segons quines aliances amb paraules com sintonia o similitud de programes quan tots sabem que en molts casos el que acaba decantant la balança cap a un costat o cap a un altre és qui et dona més anys l’alcaldia o qui t’ofereix més dedicacions exclusives. I voler liderar l’Ajuntament no és negatiu. Ni voler dedicar-se plenament a la vida pública, tampoc. El que és reprovable és que aquest objectiu es vulgui vendre d’una altra manera i que, per aconseguir-lo, un acabi renunciant a compromisos que havia pres en la campanya o a ideals que havia assegurat que tenia. I quan el ciutadà ho entén així s’indigna i mostra el seu enuig. I s’ha de queixar. Però, evidentment, sense creuar els límits. Però carregar les tintes només cap a uns o cap al altres seria injust. Perquè tothom té errors per reconèixer. Tothom.