Fugir de la justícia

A l’exconseller Lluís Puig el coneixia poc. Va entrar a formar part de l’executiu català poc abans de l’1-O i, com li va passar a la consellera Ponsatí, la curta estada en el càrrec –cap dels dos va superar els tres mesos– li va comportar ser avui a l’exili. Un preu alt. A Puig, més enllà d’haver-nos saludat abans en alguna ocasió, l’he conegut a l’exili, a Waterloo, on aquest diari ha anat a fer unes quantes entrevistes, a ell, a la resta d’exconsellers i al president Puigdemont. Puig no només fa cara de bona persona sinó que ho és. I, com la resta, deu portar la situació de l’exili com pot. Ell, sabent-se fins i tot el menys protagonista de tots. Fixin-se que surt poc a les entrevistes, i que fa poques declaracions públiques tot i que no ha parat de treballar i veure gent del seu sector. Ahir devia ser un dia dur, per a Puig. El dia abans va morir el seu pare –ell mateix ho va explicar a la xarxa– i ahir l’enterraven, a Terrassa, i ell no hi va poder ser. “Que tot el que facis sigui per anar amb la cara ben alta”, li va deixar el pare com a última voluntat. No en dubti. Puig, a qui aprofito per enviar-li una abraçada (meva i crec que de tots vostès), ahir, no va poder ser a l’enterrament. Va ser, en canvi, declarant per videoconferència davant d’un tribunal del jutjat d’Osca, el que investiga el litigi per les obres de Sixena. L’exconseller, evidentment, va negar les acusacions. Però em sembla que molt més rellevant que això és el fet que pogués declarar per videoconferència. Com és que a Puigdemont, Comín, Ponsatí i a ell mateix ni l’Audiencia Nacional ni el Suprem no els van deixar declarar per videoconferència? A Osca sí, però ni a l’Audiencia Nacional ni al Suprem? Quina justícia és, aquesta? L’exconseller, si més no, va poder demostrar una cosa, i és que mai ha volgut “fugir de la justícia”. Com que quan parlen dels de l’exili sovint els anomenen los fugados, Puig ahir va deixar clar que no és cert, que sempre s’han presentat davant de la justícia –la belga, l’alemanya, l’escocesa...– i que sempre s’han posat a disposició de l’espanyola, com ahir al jutjat d’Osca. És, en tot cas, la justícia espanyola, qui se’n escapoleix. L’exili ha tornat a posar en evidència, un cop més, les contradiccions de la justícia (justícia?) espanyola. Pot anar amb la cara ben alta, com li demanava el seu pare.