Cartes

En pocs dies, rebuts i llegits amb devoció dos llibres epistolars: Cartes d’un polemista (1907-1973), que conté les missives, unes més interessants que d’altres, que el periodista Eugeni Xammar va enviar als amics, coneguts i col·laboradors, i L’hora de les decisions, amb les que es van intercanviar Josep Pla i Jaume Vicens Vives. Del primer, no sé què valorar més: si la prosa decidida i sintètica de Xammar o la feina de Xavier Pla a l’hora de trobar les cartes. Només hi ha les que Xammar va enviar, no les respostes, que no va guardar. Xavier Pla ha hagut d’anar a buscar els corresponsals de Xammar per fer el rescat. Encara que no totes són inèdites, perquè Quim Torra n’havia localitzat moltes, només de pensar-ho em ve vertigen. Vaig anar a la presentació del llibre a Barcelona. Encara no l’havia llegit. Si ho hagués fet hauria transmès a Xavier Pla la meva admiració, en comptes de quedar com un estaquirot.

De la correspondència entre Pla i Vicens, la meva admiració també pel compilador, Guillem Molla. Les notes a peu de pàgina, aclaridores dels fets i les persones a què els dos homes fan referència, són una síntesi de la història de Catalunya i Espanya entre els anys 1950 i 1960, que el pròleg de Joaquim Nadal acaba d’arrodonir.

Xammar i Pla van ser molt amics. Van viatjar junts per Europa fent de corresponsals de diaris fins just abans de la Guerra Civil. S’admiraven. Pla va insistir molt a dir que Xammar era el millor periodista que havia conegut. Xammar va mostrar més reserves quan Pla, en comptes de fer com ell, que va abandonar el periodisme al país des del moment que no va ser possible exercir-lo en català, va cultivar el castellà a Destino, revista que avorria. Però per a Xammar l’amistat està per sobre de tot: després de projectar en una de les cartes una crítica severíssima a Jaume Miravitlles, acaba abraçant-lo cordialment i convidant-lo a sopar juntament amb Joan de Sagarra, que també hi ha rebut improperis. Els articles de Destino a banda, Josep Pla va iniciar des de Llofriu la seva obra catalana, presentada en forma de llibres. En parla amb Vicenç Vives, que l’ajuda a superar problemes amb la censura gràcies als contactes que l’historiador tenia a Madrid. La correspondència s’estronca després d’una carta de Vives, optimista sobre l’evolució de la malaltia que el va matar al cap de pocs dies. La necrològica de Pla va ser l’homenot de molt volum que tot seguit li va dedicar. Xammar explica la mort de Pompeu Fabra a Prada el dia de Nadal de 1948. Una nota descriptiva, resolta en quinze línies, on no hi sobra ni hi falta res. Bé. potser és una mica freda. No ho és tant si s’han llegit els elogis sostinguts que ha dedicat al Mestre pàgines abans. Més literari Pla, més expeditiu Xammar, dos fora de sèrie.