De reüll
Va ser violació
El cas de La Manada va ser violació. Això ho teníem tots clar, però ara hi ha una sentència que ho diu. El Tribunal Suprem va decidir augmentar la condemna dels cinc violadors de 9 a 15 anys i definitivament van quedar dues coses clares: sotmetiment no és consentiment i no es pot exigir heroisme a la víctima d’una violació grupal. I punt. S’han acabat els debats sobre si el no s’ha de verbalitzar o no, sobre fins a quin punt s’ha de resistir la víctima, sobre què significa donar peu... La sentència de l’alt tribunal ho deixa clar: la víctima de La Manada va patir deu actes de violació –deu!–, amb tracte vexatori, en un escenari intimidatori i sense consentiment. Va ser violació. Ni abús, ni agressió. Violació. Sense cap dubte. I el que és incomprensible és que el Tribunal Superior de Justícia de Navarra no ho dictaminés així d’entrada. Però ara la sentència ja és ferma i crea jurisprudència. Va ser violació i ho direm tantes vegades com faci falta. I els cinc membres de La Manada ja tornen a ser a la presó. Tot i això, han pogut disfrutar de 365 dies en llibertat provisional. Un any durant el qual han campat pel carrer i s’han convertit en estrelles de la televisió porqueria. Mentrestant, la víctima deu intentar recuperar la seva vida, si és que mai es pot tornar a ser la mateixa després d’un fet com aquest. I és que és impossible posar-se a la seva pell. És impossible saber fins a quin punt li és un consol que s’hagi fet justícia.