Boires enverinades

No em refereixo, òbviament, a la Nit i Boira, o Nacht und Nebel d’un massa bèstia segle XX. I sí al capteniment de massa dirigents polítics d’un ara i d’un avui que podria passar a la història com “el temps dels trileros” –definits per instàncies acadèmiques com a “estafadores callejeros o tahúres”–, que juguen amb tres boles o opcions (que no sempre són PP-Cs-Vox), amb afirmacions tan dogmàtiques que puden a Església catòlica, a un franquisme mal enterrat, a un corrupte Donald Trump o a un estalinisme marca Putin. I és que per fer política lleial no basta exhibir màsters acadèmics baratats, dels que demostren que ho ignoren tot sobre democràcia-i-política (per exemple: quan no s’adonen que no té res a veure la política municipal amb l’estatal, amb l’europea o amb l’autonòmica. I és en l’escola de la política municipal on aprens que “tot allò que no té partida pressupostària, no existeix”.

Tampoc no ajudem a fer-ho tot més fàcil els que hem pertangut, i encara pertanyem, al ramat dels opiniatres: hauríem de tenir ben clara la dita llatina: quod nimis probat nihil probat. No parlo per parlar: he enllestit, ja fa mesos, un text, segur que de massa gruix, on tractava de fer síntesi, des l’òptica madrilenya, dels parers escrits sobre la qüestió catalana. L’editor que m’encarregava la feina, que segur que és un savi tot i que té la humilitat de dissimular-ho, ha llençat la feina al cove. No el renyo: segur que ha fet santament i que és fidel a les lleis no escrites dels planetes del dolce far niente, que prediquen seny i bellesa, d’acord amb els paràmetres d’un seny català engabiat, sempre dins els límits de la intocable Constitució (Espanyola). I quan vingui un altre juny...