Rellotges de busques

Les escoles angleses estan substituint els rellotges de busques pels digitals perquè, segons els professors, els nens i nenes del país del Big Ben han desaprès d’interpretar els primers. Tampoc cal fer-ne un drama. Un dia també vam deixar d’entendre els rellotges de sol. Jo, davant un rellotge de sol, no n’he tret mai l’aigua clara. Un dia en vaig observar un molta estona. Vaig estudiar l’ombra, vaig fer sumes i restes per ajustar-lo a la inclinació solar i em sortia una hora que no podia ser i que es contradeia amb la del meu rellotge de canell. Els rellotges de sol solen incorporar una llegenda referida a la volatilitat o la fatalitat del temps: tempus fugit, carpe diem, omnes feriunt ultima necat... Per a més humiliació i escarni aquell rellotge deia en perfecte català: “¿Què mires, mussol? Soc un rellotge de sol.”

El que passa és que els anglesos estan obsedits amb la puntualitat, i els rellotges digitals els asseguren més que els altres arribar a l’hora exacta a classe, a una cita o a la sessió de la Cambra dels Comuns on aquests dies es decideix el Brexit. Nosaltres en això som més flexibles. Les busques són manipulables o elles mateixes mandroses, i sempre pots dir que segons el teu rellotge has arribat a l’hora en punt quan al rellotge de l’altre passen cinc o deu minuts. A més: l’excusa per arribar tard als llocs acostuma a ser el trànsit i la falta d’aparcament, suposo que també per als anglesos per molt que es guiïn amb rellotges infal·libles.

Al meu pare se li va ocórrer comprar un rellotge de pèndol per penjar-lo a una paret que trobava buida. Se li havia de donar corda i ajustar-li els contrapesos cada dia. A la nit, el soroll del pèndol s’imposava per tota la casa. Els quarts i les hores queien lúgubres. Al final el vam aturar i va quedar com un objecte de fer bonic. Cada cop que m’enrabio amb els que volen silenciar les campanes dels campanars perquè de nit no poden dormir i de dia s’atabalen faig examen de consciència i penso en aquell rellotge condemnat a no fer la seva funció.

El meu cotxe va equipat amb un rellotge digital. Representa que està connectat amb un satèl·lit que li dona ordres, però en realitat va una mica al seu aire. Els dies de canvi d’hora no sempre respon a l’estímul. Me’n vaig adonar un dia que em vaig aturar a l’àrea de servei del Penedès per esmorzar una mica. Anava amb l’hora antiga del dia abans. Vaig fer el canvi manualment. Des de llavors, cada cop que m’aturo a l’àrea del Penedès, el rellotge s’endarrereix una hora tot sol. Aquests rellotges són una branca de la robòtica. Ja diuen que els robots un dia imposaran la seva voluntat al marge de la nostra. Diuen que el Brexit serà efectiu, ara sí, el trenta-u d’octubre en punt, ni una més ni una hora menys. Ja en sentirem campanes.