Tribuna
Esperança plena
L’independentisme i el sobiranisme són més forts en cada contesa electoral. En són proves els exabruptes exaltats d’un Cs a la baixa, el continuat afebliment de PP, els tristos equilibris de pregoners periodistes d’empresa o assagistes a sou que malden per mantenir la feina i la insistent propaganda dels partits unitaristes. El cert, els números canten, és que l’espanyolisme excloent baixa en força i presència social i política, perd vots als ajuntaments i punts clau del país. Des de la Cambra de Comerç fins als centres més variats de decisió. Tot això s’ha de mirar, a més a més, en un àmbit internacional. Sigui des de les desenes d’eurodiputats que qüestionen l’Estat espanyol i el seu aparell judicial fins al demolidor informe dels observadors de l’ONU o Amnistia Internacional, sense oblidar-nos de la bona tasca de projecció arreu del món dels anhels de Catalunya que es fa des de les institucions, públiques i privades, fins als particulars i la premsa internacional més diversa. Hi ajuda, i molt, tot el treball maldestre del Ministeri d’Exteriors, que comanda Josep Borrell, en trencar el mínim que ha de fer un diplomàtic, actuar amb intel·ligència i diplomàcia.
L’independentisme guanya posicions allà on es presenta de forma adequada. L’exemple més clar és la Cambra de Comerç, el nou president, Joan Canadell, i l’equip que la forma van ser audaços, lúcids i rigorosos. La composició de la Cambra, la dicten els vots i ells van anar a buscar-los on són, això és en els llocs on es crea riquesa, en la petita i mitjana empresa, en empreses no sotmeses al govern de Madrid, en els autònoms, en sacsejar un ens que els econòmicament poderosos decidien comprant el seu lloc; sí, tal com sona. Ells compraven la majoria de cadires pagant, gràcies a potenciar l’absència de la resta. La resposta dels perdedors ha estat un exemple de la seva feblesa. Demostra un fet que no per sabut s’ha d’oblidar, quan anem units en un projecte comú, guanyem.
El que diuen l’ANC, Òmnium i els polítics del país quan no fan partidisme, s’han d’anar ocupant espais sobiranistes a tot arreu. Els adversaris unitaristes ho saben, per aquesta raó intenten desencisar-nos, fer-nos perdre l’esperança de la victòria en totes les estratègies possibles. Per això creixen les xarxes socials, els diaris unitaristes de paper s’enfonsen, els autonomistes residuals pretenen recuperar un nou Estatut que saben que no és possible si no és a canvi de la renúncia al dret inalienable de Catalunya de decidir el seu propi futur. L’objectiu és fascinant, construir llibertat tot lluitant per ser hegemònics per la força dels vots als sindicats –hi ha senyals que permeten ser cada cop més optimistes–, a les universitats –l’alumnat és majoritàriament independentista malgrat rectorats “progressistes” démodés– i les més diverses entitats socials, culturals i esportives. Són milers i milers, la feina és molta, la llavor hi és, creix i s’envigoreix, s’expandeix i s’amplia.
No es pot esperar res dels partits del règim de 1978 pel que fa el dret a decidir. Des d’un PP batent rècords mundials de corrupció i una radicalitat unitarista ferotge fins a un PSOE que des del GAL i conseqüent amb la seva història a l’hora de la veritat no és sinó la creu de la mateixa moneda de l’espanyolisme. Cal apel·lar a la història del PSOE, així des d’anar-se’n de Catalunya en la fundació per fer un partit estatalista fins als vergonyosos episodis de complicitat durant la dictadura de Primo de Rivera, els obstacles posats contra Catalunya durant la República i la Guerra Civil –fets escandalosos– o encara la doble cara vers Catalunya, prometent i mentint a la vegada quan es va produir la dita Transició democràtica.
Esperança plena en la tasca diària, en el constant dia a dia que ens ha fet persistir malgrat tants i tants imponderables. No entrem a valorar per estèril en el laberíntic joc dels pactes municipals de les més variades estratègies seguides arreu del país. Hi ha una dita cabdal: “Cada terra fa sa guerra”, sí que quan es traeixen els punts fonamentals, bàsics d’una formació política, cal ser radicalment clar. Sense pèls a la llengua.
Els comuns van pel camí al res si no rectifiquen. El que ha fet el grup Frau Colau clama a Déu, només cal agafar les seves pròpies paraules. En política es pot fer de tot i més, però mai de la vida pots pactar amb qui representa el contrari del que tu has estat sempre o sempre has dit que eres. No pots anar al llit amb el violador. Ara en els medis dels joves universitaris en què em moc s’ha produït un fet nou, els comuns són els carques.