Ho tornaran a fer

Ho han tor­nat a fer. I ho tor­na­ran a fer. Saben que res els ho impe­dirà. I encara més: saben que el seu tirànic com­por­ta­ment no pro­vo­carà ni tan sols soroll, quei­xes con­tun­dents, mani­fes­tos atapeïts de sig­na­tu­res, con­cen­tra­ci­ons dels afec­tats... Ho van fer una vegada i no va pas­sar res, ho han tor­nat a fer i no ha tor­nat a pas­sar res i ho tor­na­ran a fer tan­tes vega­des com els vin­gui de gust perquè fins i tot saben que seran rebuts amb (encara que algu­nes siguin hipòcri­tes) reverències. El més dece­be­dor del sopar del rei Felip VI en un MNAC que va ser obli­gat a tan­car les por­tes al públic durant tot un dia és que, més enllà de la indig­nació expres­sada a les xar­xes soci­als (la millor ini­ci­a­tiva va ser la de l’Asso­ci­ació de Museòlegs, que va obrir el museu al món vir­tual i va con­vi­dar tot­hom a difon­dre les seves obres pre­fe­ri­des; i va ser un èxit), en veu baixa per telèfon o d’ama­gat davant d’una cafe­tera d’ofi­cina, no hi hagi hagut cap acció de pro­testa con­junta dels res­pon­sa­bles del sec­tor cul­tu­ral per sor­tir en defensa d’un equi­pa­ment públic que estan trac­tant com una sala de fes­tes pri­va­des (no gosen, no, fer-ho amb el Prado). El MNAC acata, tots aca­ten. Les altes esfe­res aca­ten, men­tre els tre­ba­lla­dors i els visi­tants del museu han vist impo­tents amb quina impu­ni­tat es tre­pit­gen els seus drets. Va pas­sar amb el Mobile World Con­gress i ha tor­nat a pas­sar amb la Nit de la Logística. I tor­narà a pas­sar. I el sopar se li haurà posat d’allò més bé.