Extrema dreta

Sabeu què vol dir extrema dreta? Segons el diccionari és: “Tendència radical extremada dins una línia política de dreta.” Però els qui ja hem viscut un munt de dècades, sabem ben bé què vol dir: la superioritat dels blancs sobre els altres tons de pell; el pensament únic: discrepar està castigat per la llei; la teva religió és l’única autèntica, i les altres són falòrnies que només creen terrorisme; el teu país és més pròsper i millor que qualsevol altre; les relacions sexuals només poden ser entre home i dona i mitjançant una cerimònia pública; discrepar de les ordres de l’autoritat només vol dir delinquir; la societat està formada per estatus, i al capdamunt hi ha la veritat i la resta s’hi ha de doblegar, de grat o per força; els homes són superiors a les dones, la missió de les quals és parir criatures i obeir els homes.

El pensament únic. I el mal és que està creixent arreu. El cas de l’Estat espanyol és paradigmàtic, perquè, quan va morir el dictador, els hereus van decidir, amb el suport de l’exèrcit, que el franquisme no havia mort, si bé calia adaptar-se als temps i fer una democràcia, més aparent que real. Com si no hi hauria presos polítics i exiliats? Per resoldre el “problema catalán” ha de ser per la força.

La Constitució té molts forats antidemocràtics, com ara l’ominós article 2, que diu: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.” La redacció ja fa ferum de cosa ajurídica, perquè el concepte “pàtria” és sentimental i no jurídic. La indissoluble és aquella que va deixar anar Portugal, que va regalar la Catalunya del Nord als francesos i Gibraltar a Anglaterra.

No hi ha dubte: el dictador ho va deixar tot “atado y bien atado”. En tenim constància.