Opinió

Tribuna

Elogi dels traductors

En el seu darrer llibre, Incerta història de la veritat (:Rata_), Xuan Bello afirma que hi ha dues professions que admira per damunt de totes les altres: la de bomber i la de traductor. Esperem que, davant un estiu que es preveu inflamable de tragèdies –molt més després de les terribles notícies de fa una setmana–, no hàgim d’admirar encara més, si això fos possible, la tasca imprescindible de tots aquells que, gràcies a la seva professionalitat, minimitzen el poder devastador del foc. Aquí, però, em voldria fixar en el segon ofici destacat per l’asturià: el de traductor.

El lligam entre literatura i traducció és connatural, com remarca Antoine Berman en el llibre L’épreuve de l’étranger, centrat en la cultura i la traducció a l’Alemanya romàntica. Escriu el francès: “Hi ha una ironia fabulosa en el fet que la novel·la espanyola més gran [el Quixot] sigui presentada per l’autor com una traducció de l’àrab.” He tingut ocasió de pensar en tot això perquè darrerament he llegit dues traduccions magistrals: la de Montserrat Ros de la Ilíada homèrica (Adesiara) i la de Joan Sellent Arús del David Copperfield, de Charles Dickens (recuperada per Navona). La primera, una obra clàssica, de referència per a la cultura i la civilització occidentals; la segona, una obra moderna, pedra basal de la novel·lística del XIX –molt rellevant per al gran impuls que hi va rebre el gènere.

Comptem amb una escola catalana de traductors i traductores que mereix tota mena d’elogis. Per ser un bon traductor no cal, només, tenir un ampli coneixement de la llengua de partida. Cal, abans i tot que això, disposar d’un coneixement superior de la llengua d’arribada, que molt sovint és la pròpia del qui signa la traducció. Gosaria dir que aquest coneixement superior implica escriure amb gràcia: un traductor excel·lent és, primer de tot, un bon escriptor. No és cap obvietat. Hi ha traductors i escriptors de la nostra literatura que manifesten una irredimible pobresa de recursos i deficiències de tota mena en l’ús que fan –que perpetren– de l’idioma propi. Per això, quan podem gaudir d’una traducció firmada per algú veritablement competent (Joaquim Mallafrè, Miquel Desclot, Xavier Pàmies, Marta Pera Cucurell, Albert Nolla, Anna Casassas, Alba Dedeu, entre molts altres), la lectura esdevé un goig.

Les dues obres que he consignat són muntanyes molt difícils d’escalar. M’imagino que deuen haver comportat molts treballs als respectius traductors, i anys i anys de feina escarrassada. Ros va ser, a banda traductora, una editora molt exigent, i una persona que, com recorda sovint Jordi Raventós, formava part de la gran tradició de correctors del país. De Joan Sellent Arús no cal sinó entretenir-se a considerar la feinada que ha fet, i els resultats –primoters– que se’n deriven. Ah, si la política del país anés tan bé com aquest vessant tan necessari de la cultura!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)