Entropia, hi ha alternativa?

És un concepte termodinàmic. L’increment de l’entropia d’un cos és la calor, l’energia aportada, dividit per la temperatura resultant, mesura de la vibració de les partícules del cos causada per aquesta energia. És la ràtio entre el que s’aporta i el que en resulta. Si l’energia no es crea ni es destrueix, primer principi de la termodinàmica, sinó que es transforma, un sistema tancat tendirà a fer que els seus components s’igualin, el cos calent escalfarà el fred, i l’energia seguirà un pendent on la seva qualitat, és a dir la seva reversibilitat, es reduirà, tot tendirà cap a un magma igualitari. El concepte d’entropia, segon principi de la termodinàmica, està lligat a la degradació del sistema sense possibilitat de retorn, a la decadència sense possibilitat de fer el recorregut invers. L’entropia augmenta si el fenomen no és reversible; si ho és, l’increment d’entropia és zero. La imatge de la pasta de dents que surt del tub... el fenomen contrari és impossible.

L’univers es va iniciar en un gran Big Bang amb una infinitament densa concentració d’energia i una baixa entropia. A partir d’aquí tot s’ha anat progressivament igualant i l’entropia ha anat creixent. Quan cremem un tros de fusta el retorn enrere és impossible, fins i tot si ho volguéssim fer gastant més energia que l’alliberada pel foc de la fusta cremada.

Les alternatives del desordre són infinitament més grans que les de l’ordre. Si un sistema evoluciona i es transforma, les probabilitats que acabi en un estat de més desordre del que va partir, es degradi, són més altes que no pas que succeeixi el contrari; per tant, semblaria que qualsevol transformació no portarà a la millora i l’ordre, sinó al desordre.

La qüestió, sent certa per a un sistema tancat i aïllat, no ho és per a un sistema obert que interacciona amb el seu entorn. Darwin i Wallace van determinar que, un cop que acceptem que el processos són governats per la física i química, la matèria és capaç d’autoreplicar-se, els éssers vius de reproduir-se, i les còpies no són totes idèntiques, unes són millors que les altres i seran precisament les millors, les més aptes per sobreviure. La conseqüència és que l’evolució tendirà a la millora de l’espècie. Es pot assimilar a “l’entropia” d’un sistema obert.

Un avenç de la revolució científica, assenyala Steven Pinker, va ser descobrir que l’univers no està saturat de propòsits. És a dir, no tot està predeterminat. Les coses poden succeir per atzar i no sempre hi ha una intencionalitat i un objectiu. Primer es van buscar lleis físiques que expliquessin el funcionament de l’univers, Newton, Galileu, Laplace i després es va acceptar que l’univers, en tant que marc de l’acció humana, és indiferent respecte de la causalitat dels fenòmens i que realment les lleis físiques només defineixen una part del que passa... Precisament tot allò que no està condicionat per la conducta de l’home. El que sí que és inevitable és que l’evolució està condicionada per la supervivència i que les nostres capacitats cognitives i emocionals estan orientades a sobreviure i reproduir-nos, a mantenir l’espècie.

La moral és un principi que s’accepta com a superior i que condiciona la vida personal i social, però que s’elabora d’una manera selectiva per defensar el que és propi o se sent com a propi. Es pot demonitzar els altres a partir de la moral i servir-se d’ella com a escut protector per atacar i defensar-se. Després es fa abstracció de les raons i es defineix com a norma genèrica. Es converteix en referència i pauta de conducta. “La violència es considera moral, no immoral: arreu i al llarg de la història s’han assassinat més persones per imposar la justícia que per satisfer la cobdícia” afirma S. Pinker. És també una aplicació de l’entropia perquè el dany és més fàcil de fer i té efectes més durables que el benefici. El texà Sam Rayburn va dir: “Qualsevol imbècil pot destruir un graner, per construir-lo cal un fuster.”

Només la raó, la ciència i l’humanisme poden ser l’alternativa perquè només buscar la veritat de la pròpia vida porta al cercle virtuós que permet ser feliç. La coherència amb un mateix, i només això, porta a la felicitat, no d’una altra vida, sinó d’aquesta. La transcendència de les religions és una trampa perquè la promesa del futur basada en una creença incomprovable sembla més un artefacte per acceptar la pèrdua de la pròpia llibertat ara, que una explicació autocontinguda en si mateixa. El mateix es pot dir respecte de la llei. És la llei injusta una raó per condicionar la vida de les persones o ha de ser una motivació que es constitueix a partir del pensament lliure i que obliga a combatre-la? Des de la il·lustració ja sabem que són sempre la raó, la ciència i l’humanisme les raons, aquestes sí perquè estan elaborades des de la pròpia llibertat, les que han de condicionar les nostres conductes. La llibertat no ho és, només per ser immediata.

Com va dir Spinoza, “és l’esforç de perseverar i prosperar en el propi ésser” el que justifica la pròpia vida. No busquem més enllà, perquè no existeix.