Vuits i nous
A l’altra banda del riu
Dimarts, 2 de juliol, va ser un dia estrany i trist. Els deu mil catalans admirables que amb tota la bona fe van pujar a Estrasburg per donar suport a Carles Puigdemont i Antoni Comín pel fet de no haver pogut accedir al càrrec d’eurodiputats ni entrar a l’eurocambra reconeixien: “Estàvem més animats a Brussel·les aquell dia que vam ser 45.000.” Puigdemont i Comín es van adreçar a la concurrència des dels turons, a l’altra banda del riu (Rin). No poden trepitjar sol francès per por de ser detinguts i facturats a Espanya. França: la terra de la llibertat. “Hem guanyat”, va dir l’expresident en un moment de la seva intervenció. Què hem guanyat? Aquell mateix dia, Josep Borrell, el català més contrari a la independència s’erigia en responsable d’Exteriors de la Unió Europea. Després de la declaració d’independència, l’octubre del 2017, molts esperaven que algun país dels del món reconegués la república catalana. Els d’Europa quedaven descartats. Algun de Sud-amèrica? Algun d’Àsia? D’Àfrica? Si llavors cap va respondre a l’estímul que els oferíem, ja podem plegar veles amb Borrell controlant tots els telèfons vermells del seu nou despatx amb seu a Brussel·les i a Estrasburg. El mateix dia 2, també, el Tribunal Constitucional considerava impecable l’aplicació de l’article 155 pel qual el PP, el PSOE i altres van suspendre l’autonomia de Catalunya. “Ho tornarem a fer”, diuen els partits que acabem de citar, incitats pel Constitucional. Què hem guanyat, Carles Puigdemont? Arribem a blasmar la Unió Europea, tan europeistes com érem, tant com l’europeisme ens distingia. Aquí, no m’hi trobaran.
La meva generació va néixer amb Franco governant, i vam haver d’apetxugar. Presos, exiliats... Els nostres nets –o els meus que estan a punt de fer-se presents, permeti’m que personalitzi– ho faran amb nous presos i nous exiliats. Fins quan? Hi ha una diferència, m’indica en Jordi Amat tot dinant sota una morera: llavors tots eren franquistes i ara els independentistes es compten per milions. És probable que aquests milions segueixin en el tretze són tretze per temps indefinit. Indefinit? Fins quan? Alguna solució satisfactòria s’haurà de trobar que transcendeixi les periòdiques manifestacions i votacions i les fintes legals contra l’Estat espanyol. L’apel·lació val per l’independentisme, per aquest Estat i per Europa, és clar.
Mentre escric això, Joaquim Nadal emet un missatge enigmàtic. Diu que valdria la pena tornar a llegir Des dels turons, a l’altra banda del riu (Ebre), text programàtic de Jordi Pujol escrit quan era un pres polític a Saragossa. Nadal sempre es vol fer el misteriós però em sembla que sé per on va: projecte, acció, acumulació de forces, esperança, sortir del clot.