Un idioma en retirada (i 2)

Comentàvem la setmana passada dos articles de l’any 1996 del desaparegut escriptor i periodista Miquel Pairolí (Quart, Gironès, 1955-2011) en què amb el títol manllevat, a tall d’homenatge, que hem utilitzat també nosaltres –Un idioma en retirada–, pronosticava un futur més aviat negre per a la nostra llengua, advertint, en primer lloc, de l’empobriment progressiu d’aquesta i, alertant, després, dels perills del bilingüisme.

“La ideologia lingüística oficial a Catalunya defensa el bilingüisme, però el bilingüisme és una fal·làcia”, obria foc Pairolí, abans de lamentar-se que, en molts àmbits, els jocs a les escoles, per exemple, “la dimissió de la llengua catalana és un fet espontani, inconscient”. Pairolí, profeta a casa seva, denunciava, vint-i-tres anys abans, situacions ja ben normals en molts centres escolars, tal com, amb notòria sorpresa, explicava que li passava al seu fill el periodista Òscar Fernández a Llenguaferits, el 30 minuts, sobre l’estat del català emès a finals de juny.

Pairolí denunciava ferm la visió oficialista del bilingüisme: “Ens expliquen que el bilingüisme és una solució positiva, desitjable, que eixampla els horitzons mentals i comunicatius d’una persona. En realitat, en la majoria d’individus, ser bilingüe, vol dir ser ignorant en dues llengües”, escrivia, i reblava el clau: “El bilingüisme no eixampla horitzons, sinó que reparteix la ignorància.” Vint anys abans, Pairolí feia el mateix –i encertat– diagnòstic que el 2016 faria en el manifest del Grup Koiné: “La ideologia bilingüe no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana.”

“Una llengua en retirada”, deia en Pairolí el 1996, i així és malgrat el cofoisme del govern en presentar, ara fa uns dies, les dades de l’enquesta d’usos lingüístics que elabora cada cinc anys. “Els percentatges de coneixements de català s’acosten progressivament als d’abans de la gran onada migratòria”, era el títol de la nota de premsa que, tal com fan molts mitjans de comunicació quan reben les dades de l’EGM, prioritzava les xifres positives i amagava les dolentes, com que el català ha passat de ser la llengua habitual del 46% dels enquestats a ser-ho només del 36%. El què dèiem: un idioma en retirada. En franca retirada.