El blau mediterrani

La tragèdia de les rutes medi­terrànies dels migrants, a la recerca de refugi, no deixa indi­fe­rent, i encara menys quan vivim de cara al mar i cada dia fonem la mirada en l’immens blau de l’horitzó. Ens banyem en aigües amb vocació de ger­ma­nor i sen­tim el cal­fred conduït per les ona­des d’incom­prensió i mort. A les por­tes de la insen­si­ble Europa, una immensa fossa comuna acom­boia els milers de cos­sos anònims que no han tin­gut la sort de tro­bar pel camí una mà amiga.

Dis­set dies va resis­tir Car­lota Rackete, la vale­rosa capi­tana del Sea Watch 3, davant la costa ita­li­ana, amb qua­ranta immi­grants a bord que neces­si­ta­ven atenció sanitària. El Minis­teri de l’Inte­rior s’opo­sava a l’entrada a port, al·legant que la jove ale­ma­nya col·labo­rava amb el tràfic il·legal de per­so­nes. Con­tra la llei, l’impuls huma­ni­tari, i Carola va irrom­pre al port de Lam­pe­dusa assu­mint-ne les con­seqüències. Detin­guda per la Guàrdia de Finan­ces Ita­li­ana, una jut­gessa n’ha orde­nat la lli­ber­tat, tot i que­dar-li pen­dent una com­pa­rei­xença judi­cial, amb petició de quinze anys de presó.

El vai­xell ‘Sea Watch 3’ és el mateix Dig­nity, amb nom can­viat, que durant qua­tre anys es dedicà a arra­bas­sar a la mort gent aban­do­nada al mar quan inten­tava fugir de la guerra i la misèria. Dos joves capi­tans cata­lans coman­da­ren aquell vai­xell i el relat de la seva experiència és esfereïdor. En una lluita con­tra tota espe­rança, un dels capi­tans m’expli­cava que, mal­grat tot, una de les ale­gries més grans a la nau es produïa quan una de les dones sal­va­des, emba­ras­sada, donava a llum a alta mar. Cal refer les llis­tes dels nos­tres herois, homes i dones com Carola Rackete. O com Òscar Camps i el seu grup, que des­a­fien les pro­hi­bi­ci­ons de les polítiques de torn –fins i tot amenaçats amb presó i mul­tes milionàries– quan sen­ten el crit de la des­es­pe­ració. Amb emoció, escol­tem les parau­les de la mare d’Òscar, que ell porta com a divisa: “Fill, de la presó tard o d’hora se’n surt; d’on no es pot sor­tir és del fons del mar.” Open Arms ha tor­nat al mar, tot i les pro­hi­bi­ci­ons ofi­ci­als, quan Camps ha dit: “Lle­vem ànco­res i mar­xem; abans pre­sos que còmpli­ces.” I ja ha tre­ba­llat en una ope­ració de sal­va­ment de cin­quanta-cinc migrants, davant les cos­tes de Líbia, que ha por­tat fins a Sicília.

Als nos­tres herois els costa entrar a port, davant les polítiques res­tric­ti­ves de la rica i culta Europa. La gent de mar con­tem­pla, incrèdula, com els socis de la Comu­ni­tat Euro­pea ni tan sols com­plei­xen els mínims d’aco­llida a què es com­pro­me­te­ren. I, con­tra la incom­prensió, els cal tren­car bar­re­res. Un jove capità, al qual se li moria als braços un noi d’uns quinze anys res­ca­tat del mar, em deia: “És pos­si­ble tanta inhu­ma­ni­tat? La pre­gunta queda per con­tes­tar.