Vuits i nous
El bany dels desunits
Em trobo banyant-me a mar, quan una senyora que no conec però que ella diu que “em veu”, –em veu per la televisió–, se m’acosta exclamant: “Ja se’n poden anar tots a la merda!” La interjecció és més detonant si tenim en compte que fa un dia claríssim, que l’aigua del mar és neta i tranquil·la com poques vegades i que fa un airet que enamora. Fa dos mesos hauria pensat que els que havien d’anar al lloc poc confortable que la senyora els reserva eren els jutges, els fiscals, la Guàrdia Civil, la policia i alguns opinadors. Avui és dijous. A aquesta hora del migdia es deu estar constituint la Diputació Provincial de Barcelona. La presidència serà del PSC amb els vots de Junts per Catalunya. El suport dels “postconvergents” a un dels “partits del 155” ha enfurismat ERC. La famosa “unitat independentista” ha fet aigües definitivament, com ja es covava des de fa dies i potser anys. La senyora i jo estem amb l’aigua del mar al coll. “Perdoni, eh? però és que estic molt emprenyada; vinc cada dia a la platja, tret dels dimecres, que me’ls reservo per reunir-me amb altra gent davant l’ajuntament per reclamar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats; hi vaig des de la setmana següent del drama; no he fallat mai. I ara tots barallats.” Li dic que una cosa no treu l’altra. “Efectivament: nosaltres no preguntem de quin partit som els congregats. Nosaltres mantenim la unitat.” La senyora insisteix en la facturació: “Que se’n vagin a la merda.” Afegeix: “Aquests partits acaben desprestigiant els presos perquè ens fan pensar si ja eren tan irresponsables quan tot va començar.”
També a aquesta hora, a Madrid, deuen seguir les negociacions de Pedro Sánchez per formar govern. L’aspirant va dir ahir que no es pot refiar de les ofertes de Pablo Iglesias per pactar-ne un perquè veu difícil que en cas d’haver d’aplicar de nou el 155 a Catalunya tingués el seu suport. Iglesias, que antigament s’havia mostrat mig favorable a una solució negociada i fins i tot a un referèndum, li diu ara que Catalunya no seria una “línia vermella”. Aquí sí que hi ha unió. Els “partits del 155” tenen aquest article dissolvent de la Constitució al cap, més que d’altres més constructius.
A l’aigua s’hi està bé. M’aconsello perllongar el bany. Li dic a la senyora una idea que ja he expressat altres vegades. En principi la desunió no és negativa, si es tracta d’acumular forces: cada partit aporta les seves. El “divideix i venceràs”, dirigit a un mateix, pot ser efectiu, sempre que hi hagi un director indiscutit que condueixi els violins i les trompetes cap a un objectiu comú compartit. La senyora em pregunta: “Quin és el nostre director?” Es respon. “Temo que trigarem anys a trobar-lo.” Sortim, que som grans i comencem a agafar fred.