La confusió

Com que aquests darrers dies tots els tertulians i opinadors del país ens hem dedicat a posar de manifest les discrepàncies entre les formacions polítiques independentistes, ara hi ha qui s’ha confós (o que se n’aprofita, és clar) i es pensa que tot plegat és sinònim que l’independentisme és mort. Res més lluny de la realitat. Vostès coneixen algun independentista que arran d’aquestes maleïdes discrepàncies entre partits polítics s’hagi tornat antiindependentista? O que es plantegi votar el PSC, el PP o a Ciutadans? Cap ni un. L’independentisme el que té ara (de fet, ja fa temps) és un problema de lideratges polítics, d’estratègia i de partidismes, però els 2 milions d’independentistes que l’1-O van votar sí hi continuen sent. Ara, malgrat els partits. I si els 2 milions de catalans que cada Diada surten al carrer estan desencantats (que ara em sembla que ho estan) no és pas amb l’independentisme; és, en tot cas, amb els partits polítics que haurien de liderar el moviment. I que la situació sigui complicada, i que els partits es barallin, no és –com voldrien alguns– sinònim de cap dimissió. Explicava l’altre dia que JxCat i ERC han posat aquests dies en marxa tots els seus mecanismes a l’abast (tertulians, opinadors, argumentaris polítics...) per guanyar la batalla del relat. Però l’unionisme ha fet el mateix. Per això no s’estranyin que ara en algunes tertúlies hi hagi qui insisteixi en la teoria aquesta que l’independentisme està frenant, està barallat o, directament, que s’ha mort. No es confonguin. Això ja va passar amb l’operació Catalunya de Fernández Díaz. Van voler donar per mort l’independentisme. Ho van fer amb la retirada de Mas, amb l’exili i la presó, cada cop que al Parlament el govern perd una votació, i ara ho volen fer arran dels pactes postelectorals o arran del pacte de la Diputació de Barcelona. La repressió no para i ens emboira, i ara descobrim que les formacions independentistes es barallen per l’hegemonia d’aquest espai però, insisteixo, no conec cap independentista que n’hagi dimitit. En conec d’emprenyats, d’emboirats, i molts de dolguts, i que estan temptats d’engegar a dida els partits. Però no pas l’independentisme. No es confonguin.