La deixa de Pujol

A final de juny del 2014 Jordi Pujol va ser cridat a Aiguafreda, al Vallès Oriental, per fer-hi una conferència. Va voler que l’acompanyés. Camí del pavelló on havia de parlar, la gent sortia als balcons per aclamar-lo. El pavelló es va omplir. “No l’havia votat mai, però l’admiro”, em va confiar un senyor. Els seus li mantenien la devoció. Els contraris el respectaven i li reconeixien mèrits, des que no governava. Dies després, va venir a Mataró. Va parlar d’immigració amb Lluís Cabrera, del Taller de Músics de Barcelona, al local d’un barri. Va omplir. “Jo no l’havia votat mai, però quin home admirable!” ¿Algú l’havia votat, a banda dels seus? Els números no surten. Havia obtingut majories absolutes...

Uns dies després dels dos fets, el 25 de juliol, va emetre “la confessió”. Dijous farà cinc anys. En parlo avui perquè començo vacances. Després de ser desproveït del magnífic despatx del passeig de Gràcia va passar per alguns despatxets precaris fins parar a l’actual del carrer Calàbria. Algú el va a veure. Algú el crida a trobades reduïdes. Telefona, està al cas de tot. Escriu per a ningú. Pocs dies abans de la “confessió” m’havia telefonat: “Jo ara, a final de juliol i fins a principi de setembre hauria de desaparèixer.” Vaig entendre el significat de l’enigma el dia 25. Pujol havia cregut que en qüestió d’un mes o un mes i mig els efectes del seu escrit s’haurien esvaït. Estava situat tan amunt que calculava que els seus i els no seus el dispensarien. Es va precipitar del balcó més alt d’Aiguafreda i de tant amunt l’impacte va ser més formidable. La germana i el cunyat, Francesc Cabana, neguen l’existència de la “deixa” de “l’avi Florenci”. Com sigui, l’home que sovint s’havia culpat d’haver desatès els fills en favor de la política, aquell dia es va sacrificar per la família a costa del pare, amb el qual havia volgut iniciar el primer volum de les memòries: “Soc fill d’en Florenci...”, i també tancar-lo: “...el meu mestre”.

Pujol, quan governava, s’havia erigit en un moralista. Impartia lliçons, amonestava... El contingut de la confessió li havia de resultar per això fatal. Però queda la construcció de país, l’obra política, interna i externa. Els d’Aiguafreda no el victorejaven perquè fos un predicador de bons costums, només. Es diu que es va veure forçat a admetre l’acumulació de diners a Andorra per evitar que se li avancessin els serveis d’espionatge espanyols, molt actius des que es va declarar independentista. L’independentisme que governa la Generalitat assegura que, malgrat tot, el país va endavant, que les inversions estrangeres no paren. Si és així, també deu ser atribuïble a la inèrcia que el motor dels governs de Pujol va engegar, engreixat per principis morals perennes.