L’horror i el pacte

La minisèrie Chernobyl, una coproducció d’HBO i Sky, recrea l’accident a la central nuclear, fins a la farsa del judici contra els directius de la instal·lació. Cinc episodis que resulten un malson gràcies a una impecable ambientació realista i claustrofòbica. És també un homenatge als “liquidadors”: milers de soldats, bombers i miners mobilitzats. El guionista Craig Mazin i el director Johan Renck han utilitzat per impressionar-nos les més efectistes tècniques del cinema dramàtic i de terror. Ens ajudarà Chernobyl a crear consciència del risc nuclear o es tracta simplement d’una crítica al KGB i als seus executors polítics del Comitè Central? És una denúncia a la seguretat del programa nuclear soviètic des d’una plataforma mediàtica nord-americana? Probablement la finalitat és desacreditar Rosatom, l’empresa pública del president Putin que està venent reactors per tot el planeta, especialment a la Xina. El maig de 1988 vaig publicar Chernóbil: el fin del mito nuclear (Anthropos). L’octubre de 1989 la nostra associació Una Sola Terra va convidar a Barcelona el biòleg i científic dissident Zhores Medvedev (Tbilissi, 1925-Londres, 2018) per parlar-nos de l’accident de Kixtim, esdevingut en un centre de tractament de residus ubicat als Urals, que va ser ocultat per ordre del president Nikita Khrusxov, i per documentar-nos també sobre Txernòbil. Amb el bioquímic vam coincidir en algunes qüestions que no s’esmenten en la sèrie. Per exemple: els reactors RBMK, que utilitzen com a moderador el grafit, són reactors dissenyats per generar plutoni (com ho era el prototip francès de grafit-gas de Vandellòs I). Les operacions d’aquestes centrals no estaven sotmeses al control de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA). El Kremlin havia previst pel 1987 noves explosions atòmiques subterrànies i reclamava més estoc. Un factor tecnològic decisiu per explicar l’accident va ser l’explosió d’hidrogen provocada per la reacció del zirconi (un aliatge metàl·lic que recobreix les baines que contenen les pastilles d’urani) amb el vapor d’aigua. El zirconi està associat a les explosions d’hidrogen provocades en anteriors accidents, entre ells el de la central de Three Mile Island (Harrisburg, USA) el 1979 (com ho vaig escriure a El accidente de Harrisburg y el riesgo nuclear en España i Fukushima, el declive nuclear). Aquest és el tendó d’Aquil·les dels reactors però el sector electronuclear es nega a substituir el zirconi per altres elements com el tungstè. Les grans societats nuclears russes i nord-americanes haurien de canviar el disseny tecnològic de les seves filials. Un cost immens. Ho sap Euratom, l’antidemocràtica agència europea al servei del lobby nuclear, que cap eurodiputat qüestiona. En l’assaig The legacy of Chernobyl el professor Medvedev escriu referint-se a les desinformacions que es van produir després de l’accident: “L’objectiu era salvar la indústria electronuclear.” I això és el que també ha quedat ben custodiat en la sèrie Chernobyl. Gorbatxov i Reagan –KGB i CIA– van pactar protegir el sector. La glasnost (transparència informativa) va ser un engany consensuat amb l’enemic i competidor en l’escalada atòmica.