Després de la batalla

La baralla entre ERC i el món postconvergent (no pretenc ofendre, és senzillament que no m’hi aclareixo) ha arribat a un punt estèticament insostenible. Sens dubte hi ha contribuït l’estratègia, digna del millor Maquiavel, ideada i/o improvisada pel PSC, que, com a retorn als republicans pel desaire en el moment del nomenament del president del Senat, pacta amb els de Puigdemont una aliança a la Diputació que els donarà el control dels sucosos recursos i, per tant, poder. Això després de l’afer, mútuament recriminat, de les aliances municipals més o menys contra natura segons caiguin menys o més a prop de qui les critica.

Aquesta baralla és contemplada amb estupefacció per aquella part de l’activisme sociopolític independentista que havia cregut que capitanejava el procés pel fet d’haver-lo afavorit, mentre la CUP comença a pensar de manera possibilista (tot arriba i cap partit és immune), en línia amb la gastada (però en absolut menyspreable) idea d’eixamplar la base. L’independentisme sembla haver tornat a les casernes d’hivern per intentar des d’allà rearmar-se i obtenir, des de les institucions, els recursos necessaris per a conteses futures, o bé, perquè com diuen els més crítics, mai van tenir al cap fer cap altra cosa que un “postureig” que els mantingués a prop de la còmoda porpra del príncep i aconseguís per als propis una victòria definitiva en la batalla final de la guerra eterna.

Mentrestant, en el bàndol unionista s’ha produït una dinàmica semblant en raó de la necessitat que l’aritmètica (uns números que potser no per casualitat han estat diabòlics) demanava a Ciutadans, el PP i Vox per aconseguir majories de govern. Les diferències programàtiques entre els dos primers són gairebé nul·les, molt més grans entre ells i Vox, tot i que aquestes diferències es donen sols en qüestions socials com ara família, religió i immigració. Però si és cert que Ciutadans es veu més que cap altre dels tres collat per la imatge que aquestes aliances hi projecten, la necessitat que els taronja (i també els blaus) tenen d’assolir el poder els obliga a sobreposar-se al vertigen del que poden perdre demà als seients i poder que poden aconseguir avui i que despullen davant l’opinió pública que en ells, com en la resta, aquest objectiu ha esdevingut òbviament essencial.

Pel que fa a Catalunya, mancats de lideratges forts justament en moments que ho requereixen, les dues posicions independentista i antiindependentista resten afeblides i mútuament desconcertades. Estan esperant saber què farà el president de la Generalitat quan es conegui la sentència del Tribunal Suprem pel fets del setembre i l’octubre del 2017, perquè per a tothom la data no és indiferent. En el cas del partit de Quim Torra, i malgrat la disputa interna sobre estratègies i tàctiques (i cadires, sempre hi ha cadires en el rerefons) que enfronta les diverses faccions, dues raons hi ha per allargar al màxim la legislatura: les enquestes i Artur Mas, potser factors entrelligats, malgrat el que puguin dir els més abrandats entre els crítics al peixcovisme. Si l’independentisme rebaixa el to, ni que sigui pel llançament de plats pel cap entre els seus protagonistes, l’unionisme haurà de rebaixar el seu, a risc de ser incomprès per la pròpia parròquia. Això es tradueix en la recuperació del protagonisme, però, als partits moderats. A l’esquerra, aquest paper l’ocupa el PSC. I, a la dreta, ja no el pot ocupar Ciutadans, ni mai ha volgut ocupar-lo el PP. Com que ni l’un ni l’altre estan en disposició d’anar tan enrere en les seves posicions maximalistes, és estructuralment necessari omplir un espai, complementari al socialista, que des del centredreta pugui satisfer la necessitat de política pública adreçada al benestar de la gent i el creixement de la cultura política, que no renegui del que fins ara s’ha construït, ni del que, sobre el que ja s’ha fet, es pot aconseguir en el futur.

En aquest espai es poden sentir còmodes persones amb sentiments íntims diversos (cadascú sent la identitat com vol o pot). Sols han de compartir la mateixa ideologia (més lliberal que socialdemòcrata, més conservadora que nihilista, més humanista que comunitarista, més europeista que euroescèptica) i un compromís profund per la lleialtat institucional i normativa. A qui manté la bandera de la unilateralitat i creu que no hi ha risc en menystenir el sistema polític i jurídic que ens hem donat al llarg del temps (un sistema que, malgrat els seus defectes, és incomparable amb la inseguretat i el dolor que es viu en la major part del món), això li pot semblar servilisme o conformisme. Però sols cal mirar enrere i observar amb quins vímets s’ha confegit la fórmula màgica d’una convivència majoritàriament estable que no posi en perill la dignitat individual.