Tres quilòmetres i mig

L’A-2 a les comar­ques giro­ni­nes és una mena de riu Gua­di­ana, que apa­reix i des­a­pa­reix del nos­tre pai­satge, després de pas­sar per un peri­ple d’obres que s’eter­nit­zen per des­do­blar petits trams de l’N-II, tots ells fets amb comp­ta­go­tes, i a una velo­ci­tat de país ter­cer­mun­dista. Cal remun­tar-se els anys vui­tanta per tro­bar els pri­mer tràmits enca­mi­nats a con­ver­tir en una auto­via de qua­tre car­rils la vella i anacrònica car­re­tera gene­ral (l’N-II) a les comar­ques giro­ni­nes. Just va ser el 1983 quan l’ales­ho­res minis­tre de Foment, Josep Bor­rell, anun­ci­ava la posada a lici­tació dels pri­mers trams del des­do­bla­ment gironí de l’N-II. Van pas­sar els anys noranta sense que es mogués abso­lu­ta­ment res, i no veuríem començar els pri­mers tre­balls fins al 2004, ja entrats en el segle XXI, perquè tres anys després, el 2007, el Minis­teri de Foment inau­gurés els pri­mers vuit quilòmetres del tram entre Cal­des de Mala­ve­lla i For­nells de la Selva. Després cal­dria comp­tar set anys més, fins al desem­bre del 2014, perquè s’obrís al trànsit el des­do­bla­ment dels 6,6 quilòmetres que hi ha entre Cal­des de Mala­ve­lla i Sils, que havien que­dat empan­ta­ne­gats durant cinc anys. Pel tram de 2,7 quilòmetres entre Maçanet de la Selva i Sils, vam haver d’espe­rar fins al novem­bre de l’any pas­sat perquè entrés en fun­ci­o­na­ment.

El dar­rer tros, el de Vila­de­muls, de només 3,4 quilòmetres, ano­me­nat ofi­ci­al­ment el de Medinyà i Orri­ols, ha estat el dar­rer. Ini­ciat el 2009, fa set­ma­nes que està aca­bat, però fins ahir al matí encara hi havia cons i senya­lit­zació res­trin­gint-hi el trànsit. El govern de l’Estat, després de rea­lit­zar una obra amb tanta rapi­desa, cele­ri­tat, per­se­ve­rança, espar­pi­lla­ment i eficàcia, va espe­rar que el secre­tari d’estat d’Infra­es­truc­tu­res, Pedro Saura, posés en ser­vei la car­re­tera pre­su­mint, i sense cap mena de rubor es van­tava de les magnífiques inver­si­ons de l’Estat a Cata­lu­nya. Si hem espe­rat i patit deu anys d’obres –que en són 36 des de l’anunci de Bor­rell– per fer tres quilòmetres i mig, la cosa ja no ens venia d’aquí i hem pogut espe­rar el polític de torn. Les obres de tots aquests trams han estat rocam­bo­les­ques, s’atu­ra­ven i s’enge­ga­ven, per les difi­cul­tats econòmiques de les cons­truc­to­res, o per les reta­lla­des en infra­es­truc­tu­res per part del govern de l’Estat, que curi­o­sa­ment sem­pre, sem­pre, afec­ta­ven de manera espe­cial Cata­lu­nya. És l’Estat que tenim!